18 de Maig de 2009

Mestalla, quin espectacle

Em va produir indignació i tristesa l’espectacle que va donar una part important de les graderies a la final de la Copa del Rei i això m’ha portat a una reflexió.  Els avanço que aquesta reflexió no té res a veure amb ser o no simpatizant d’un equip o un altre. Res  no té a veure amb l’esport o amb el futbol. Es simplement política, perquè de fet és de política del que estem parlant.

El que va passar a Mestalla no és fruit de la improvisació ni de la reacció d’una minoria radical, tal i com s’ha apuntat des de la bona fe;  ni és un fet que hem de veure des de la normalitat, tal i com es va dir, de manera irresponsable, des del PSC. Alguna cosa està passant, i es tracta d’alguna cosa greu quan en un país l’himne nacional és esbroncat com si fos la senya d’identitat del pitjor dels rivals.

A Espanya resulta evident que hi ha certa gent que no se sent a gust. És més, ho deuen estar passant molt malament, perquè en cas contrari no s’entendria l’acumulació de tant d’odi cap a tot allò que representa a Espanya. I crec que això no és fruit de la casualitat.

No cauré en el discurs tòpic de dir que el fet de que els partits que treballen en contra de la idea  d’Espanya han estat al poder durant molt de temps i han tingut una gran influència  - em refereixo a ERC, ICV, PNV, BNG i en algun moment o a llarg del temps també podríem incloure a CiU. No crec, com deia, que l’explicació sigui tan simple ni tan fàcil. Existeix un problema de més calat, més de fons, i és el constant esforç del socialisme espanyol en general i del català en particular per crear una societat sense valors ni referents, no només en l’esfera moral o social, sinó també pel que fa al projecte comú com a país. I res no il·lustra millor  tot això que les paraules de Josep Zaragoza després del que va ocórrer a Mestalla.