05 d'Abril de 2009

La Catalunya captiva socialista

Molts es pregunten com és possible que els socialistes, que ara governen a totes les institucions, en mig de la pitjor crisi econòmica que poden recordar els menors de 50 anys, no tinguin a les enquestes càstig més gran per part dels electors catalans. Malgrat la destrucció massiva de l’ocupació, que ha destrossat les promeses electorals de Zapatero i de Carme Chacón, els socialistes segueixen mantenint a les enquestes un vot fidel i inamovible, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana; un vot que sembla lligat no a la realitat actual sin a una memòria llunyana.

No és casualitat que els socialistes catalans, arraconats per la crisi, no tinguin més excusa per defensar-se que plantejar als seus votants el següent plantejament: siguin quins siguin els seus errors, ells són la esquerra, i una persona d’esquerres té l’obligació moral de votar als socialistes perquè són d’esquerres. Sembla una tautologia, però funciona.
Pels socialistes la identitat política és -atès l’enfonsament econòmic- l’única estratègia possible per evitar que els seus votants puguin pensar que vivien millor quan governava el Partit Popular.

Una part molt important dels electors socialistes a Catalunya són els catalans arribats del sud i els seus fills i nets. Recordem que en els anys 50 i 60 va arribar a Catalunya un al·luvió d’immigració andalusa i extremenya. I, perquè ningú interpreti el que no és, els diré que entre ells hi havia una part molt important de la meva família.
Aquesta afluència massiva d’immigració cap a Catalunya la van protagonitzar homes i dones que van venir a buscar una feina i a tirar endavant la seva família, buscant una oportunitat que en la seva terra no van tenir. Si repassem el mapa electoral de l’Andalusia i l’Extremadura rural, d’on procedien aquelles onades migratòries, veiem com en la majoria de casos tenim també allà feus captius del PSOE.

A Catalunya, però, no existeixen les condicions estructurals que afavoreixen el vot captiu socialista (el 22% dels treballadors a Extremadura són funcionaris i a ambdós autonomies meridionals existeix el PER). A Catalunya la fidelitat d’aquest electorat no es troba tant en la defensa d’una determinada estructura de repartiment de recursos públics, sinó en la capacitat que han tingut els socialistes catalans de fer creure a aquests votants que siguin quins siguin els seus propis interessos materials, ells han de votar per fidelitat a les seves tradicions familiars. Han de votar esquerra, no perquè l’esquerra defensi millor els seus interessos, sinó perquè les seves arrels i la seva identitat els exigeixen votar esquerres i votar en contra del mal absolut que és el Partit Popular.

Això explica l’agressivitat que tenen a Catalunya les campanyes socialistes. Una agressivitat que neix de la necessitat d’apel·lar al record i al passat per amagar els errors i les febleses de la gestió socialista.