03 de Juny de 2009

Carnets de bon català

Haig de confessar que la llei que prepara el govern de Catalunya sobre l’arrelament dels immigrants, m’ha deixat perplex i que el que he llegit i escoltat fins ara no m’agrada.

El primer que no m’agrada és que cadascuna de les comunitats autònomes marqui les seves pròpies regles del joc en tot allò que es refereix a les polítiques d’immigració. Podem arribar a l’absurd de que a Espanya existeixin, d’aquí a uns anys, 17 polítiques d’immigració diferents; un fet que seria, al meu entendre, un autèntic disbarat. Sóc dels que defensen una única regulació en el marc de la UE. En cas contrari, podríem arribar a una situació en la que aquelles comunitats o països que disposin d’una regulació més beneficiosa per als immigrants es converteixin en el punt de destí de la majoria de la immigració, tant legal com il·legal, amb els desequilibris que això acabaria implicant.

Una menció apart mereix la brillant idea de que els immigrants adoptin el català com a llengua principal i que el castellà l’aprenguin després, quan s’acrediti el coneixement del català. Si el que es pretén és que  tot immigrant que arribi a Catalunya es quedi aquí, llavors fantàstic. Aprendran català i seran uns bons patriotes que inclús podrem veure, passat el temps, en manifestacions reclamant el dret a l’autodeterminació.

Jo, en canvi, opino que seria molt millor per a tots que poguéssim crear  les condicions adequades perquè aquestes persones optessin per la mobilitat geogràfica i professional. Està clar que prioritzant el coneixement del català limitem aquesta possibilitat i que això no és cap detall sense importància.