15 de Febrer del 2009
Els antics guetos eren barris separats físicament de la resta de la població. Avui, però, les separacions no són tant físiques com mentals. Les nostres ciutats són ara molt més diverses del que ho eren fa cent anys i això no és necessàriament negatiu, com ho demostra l’exemple de la societat nordamericana. El problema no està en que siguem diferents, sinó en que la convivència democràtica no es construeix si els que són diferents no comparteixen uns fonaments cívics, que conformen la nostra ciutadania comú.
A mi em preocupa que els que fan alguns discursos “políticament correctes” no s’adonin de que la integració dels immigrants de tradició musulmana s’està realitzant sobre la base de no voler veure aquells aspectes dels certes interpretacions dels seus valors socials i culturals que són...
Continuar llegint...
07 de Febrer del 2009
En els darrers dies hem assistit a uns fets greus i complicats que han succeït a la refineria de Lindsey, al Regne Unit, a on els treballadors han anat a la vaga per aconseguir garantir que una part dels llocs de treball seran ocupats únicament per britànics. La crisi econòmica està colpejant fort a molts països europeus i comença a ensenyar la seva cara més lletja.
Des de les planes dels diaris s’ha encetat aquests dies el debat sobre els mals del proteccionisme i sobre la necessitat de preservar el model europeu de la lliure circulació de treballadors. Gairebé tots coincideixen a dir que no seria estrany que a Espanya s’arribessin a donar situacions com que s’ha viscut al Regne Unit, sobretot tenint en compte el ritme al que creix l’atur.
Fa un parell de dies, veient el que passa a d’altres països, un alt càrrec del govern de Zapatero...
Continuar llegint...
23 de Gener del 2009
En les darreres setmanes Iniciativa per Catalunya sembla haver entrat en una espiral de pífies que posa de manifest que, tot i el temps transcorregut, aquesta formació encara no ha acabat d’assumir el que significa estar en el Govern.
A més de tenir empipades a les files socialistes amb les seves ocurrències sobre la velocitat variable, i de ficar en un bon embolic a Montilla en prendre partit -de la forma més barroera- en el conflicte entre Israel i Palestina, ara han ensopegat en voler donar medalles a corre-cuita, des de la Conselleria d’Interior, a un senyor sobre el que plana la sospita de ser un maltractador.
La veritat és que si en el tripartit de Maragall era ERC qui ficava la pota, ara sembla que ERC procura anar amb més cura i que, en canvi, és Iniciativa qui no en dona ni una. Saura i els seus companys continuen instal·lats en la mentalitat de la manifestació,...
Continuar llegint...
16 de Gener del 2009
En els darrers dies hem pogut assistir a una polèmica lamentable dins el si del govern de la Generalitat a l’entorn de la velocitat màxima a la que es podrà conduir en determinades vies. El que és lamentable, en aquest cas, és la sensació de que per al President Montilla és molt més important la projecció cap a enfora d’una impossible imatge d’unitat que l’ús de la lògica més elemental.
Des de l’inici de la posada en marxa de la mesura ja va quedar patent que aquesta ocurrència impulsada per ICV feia poca gràcia entre les files socialistes. I ni la més fèrria de les direccions per part del President Montilla pot ocultar que no té cap lògica impedir que es condueixi per sobre d’aquesta velocitat quan les condicions ho facin possible.
Sostenir que es pot modificar la velocitat límit a la baixa quan...
Continuar llegint...
11 de Desembre del 2008
De tant en tant, els diaris ens presenten enquestes que serveixen perquè ens fem una idea del que pensen els ciutadans sobre la situació actual de Catalunya. D’un costat ens trobem amb que l’atur és el principal problema per a set de cada deu ciutadans. La inquietud per l’economia no baixa, sinó que, ben al contrari, la preocupació per l’increment de l’atur arriba a xifres històriques.
En paral·lel, a més, sabem també que els catalans suspenen als seus serveis públics, amb una nota pitjor que les d’altres comunitats en les que els ciutadans tampoc no els aproven, com ara Andalusia, Castella i Lleó, Galícia i País Basc. De fet, que els serveis públics catalans treguin la pitjor nota entre totes aquestes comunitats no resulta gens estrany, donat el col·lapse dels centres d’atenció primària i la saturació...
Continuar llegint...
05 de Desembre del 2008
No puc deixar d’imaginar-me el que deuen pensar els catalans aquests dies, quan s’aixequen al matí i esmorzen amb les notícies del previsible agreujament de la crisi, d’un atur que arriba gairebé als tres milions de persones, i del vice-president Solbes reconeixent que l’atur pot pujar encara més.
A Catalunya -la comunitat a on l’atur va créixer més, en números absoluts, durant el mes de novembre- és molta la gent que comença a conèixer de primera mà la cara de la crisi. O bé perquè ells mateixos han tingut la mala sort de quedar-se sense feina, o bé perquè això li ha passat ja a algun dels seus familiars, amics o coneguts. Joves, persones d’edat ja avançada, pares de família, parelles desesperades quan, amb càrregues familiars, es queden a l’atur primer un i després l’altre....
Continuar llegint...
13 de Novembre del 2008
Em solidaritzo amb la COPE. Però no em solidaritzo amb aquesta cadena pel fet de tenir-li simpatia, que la tinc –tot i no coincidir amb alguns dels plantejaments que de vegades es fan des de les seves ones-, sinó perquè, tot sovint, les coses que passen a la Catalunya oficial em semblen un atropellament. I el que ha passat amb la COPE n’és un exemple.
Segurament perquè jo també sóc una mica “políticament incorrecte” vull parlar clar: a COPE no se li han deixat de renovar les llicències a Lleida i Girona per motius tècnics o d’una altra índole semblant. No se li han renovat les llicències perquè la COPE és incòmoda per al stablisment català.
A Catalunya, la Catalunya políticament oficial, es pot ventilar una veu crítica –per cert, de les poques que queden- precisament pel fet mateix de ser...
Continuar llegint...
06 de Novembre del 2008
M’agrada l’estil d’Obama i m’ha semblat fantàstica la seva estratègia de comunicació política al llarg de tots aquests mesos. Crec que aquells que ens dediquem a la política i a la comunicació com a instrument de contacte amb els ciutadans hauríem de dedicar unes quantes hores del nostre temps a l’estudi de l’estratègia que ha portat al candidat demòcrata a aconseguir uns resultats històrics.
Deia que m’agrada Obama. Però ara no dedicaré aquest escrit a desgranar les qüestions incloses a la seva proposta electoral i les conseqüències que aquestes propostes poden portar per a Europa o per al món. Ja hi haurà temps per això. Si que m’agradaria, però, ressaltar el que menys m’agrada del triomf del futur President dels Estats Units, i em refereixo al cor de progres del nostre país que han vist...
Continuar llegint...
24 d'Octubre del 2008
En les darreres setmanes s’ha obert tot un debat sobre les dificultats que provoca a les escoles l’arribada constant de nous alumnes estrangers que entren a Espanya per la via del reagrupament familiar.
Des de la regularització en massa que va fer Zapatero s’ha vingut fent una política de reagrupament familiar que no ha tingut en compte les possibilitats reals de la nostra societat. No és el mateix reagrupar sobre la base d’una població immigrada petita, que fer-ho després d’una entrada massiva d’immigrants il·legals que després han estat regularitzats.
Sembla que dir les coses així queda lleig. Però la realitat és que les escoles de determinats barris estan desbordades. Que els nous alumnes s’han d’escolaritzar sense que augmentin els recursos disponibles, tot i que precisament aquests alumnes presenten dificultats especials pel fet de no...
Continuar llegint...
17 d'Octubre del 2008
A Catalunya i a la resta d’Espanya encara queden alguns nostàlgics del franquisme, tot i que, per sort, cada vegada són menys. I no m’estic referint únicament als qui estaven a gust durant el règim dictatorial. Em refereixo a homes i dones que, des de diferents vessants i diferents posicionaments, però amb un comú denominador, que és la situació política dels anys 60 i 70, intenten convertir aquest passat en una excusa que els permeti continuar mantenint el seu minut de glòria en el present i també en el futur.
Òbviament, no parlo de la gent que va patir en primera persona les penúries i les conseqüències de la guerra civil i dels anys posteriors. Aquestes persones tenen tot el meu respecte. Parlo dels nostàlgics d’un cantó i de l’altre.
Aquesta setmana hem pogut veure a algunes d’aquestes persones en un acte-homenatge a...
Continuar llegint...
Rss