02 d'Abril de 2012

El pacte fiscal i les balances fiscals

Els últims dies s’ha parlat molt de l’estat propi, la pervivència com a nació, la transició nacional, el dret a decidir per nosaltres mateixos. Són qüestions que estan damunt la taula i preocupen cada cop més per molts i diversos motius, però hi ha una idea de fons que és segurament el que aplega més ciutadans de Catalunya: tenir a les mans la capacitat de mantenir la cohesió social, la convivència, la capacitat de progrés i el nostre model d’estat de benestar.

És a partir d’aquesta idea des d’on el nostre president, Artur Mas, va encarar el seu discurs en el darrer congrés de CDC: hem de representar la majoria dels catalans, i ens preocupen fonamentalment aquestes qüestions esmentades anteriorment, de la mateixa manera que ens preocupa aquesta idea de fons. El primer que hem d’aconseguir per mantenir tot això és resoldre un finançament adient i just.

Els mostraré quatre dades que fan referència a les balances fiscals per fer més entenedor el que pretenem quan diem que volem aconseguir un nou i millor pacte fiscal. El 9 de març del 2011 el Parlament de Catalunya va aprovar la moció que instava el Govern a “Actualitzar les balances fiscals d’acord amb la voluntat expressada en la Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat de 12 de desembre de 2004 i donar continuïtat als treballs i al mètode del Grup de Treball per a l’Actualització de la balança fiscal de Catalunya del gener de 2005 i del juliol de 2008”. El Parlament tramita una proposició de llei que obligarà a actualitzar les balances fiscals anualment.

El treball realitzat s’ha basat en la metodologia definida pel grup d’experts. L’explicació seria densa, però, en resum, les balances fiscals serveixen per mesurar l’efecte redistributiu de la política fiscal (tributs i despesa) que fa el govern central entre territoris, és un “joc de suma zero”, tot el que s’aporta és igual a tot el que es rep. Hi ha un factor corrector que els darrers anys hi ha tingut repercussió, que és el dèficit del sector públic central, i que s’ha de tenir en compte, perquè permet calcular la balança fiscal neutralitzada, que mostra la redistribució de manera correcta.

El dèficit del sector públic central el 2009 (darrer any que es pot calcular) va ser de 8,5 % del PIB i això ha implicat un dèficit per Catalunya del 8,4 % del PIB. En el cas del 2009 el saldo fiscal a Catalunya va ser de 16.409 milions d’euros negatius. Catalunya pateix un xoc de contracció continu a causa del dèficit fiscal territorial.
El dèficit fiscal mitjà de Catalunya amb l’Administració central en el període 1986-2009 es de –8,0, el deute fiscal 1986-2009 es de –289.724 milions d’euros.
El dèficit fiscal per persona el 1986 era de 1.076 euros; el 2009 és de 2.251€, en 24 anys s’ha doblat.
Catalunya aporta el 19,7 % dels ingressos de l’Administració central i rep l’11,2 % de la despesa que fa l’Administració central. Aquesta diferència ens informa del percentatge que aportem i no ens tornen.
Per cada euro recaptat 43 cèntims no es gasten a Catalunya.

Aquestes dades són arguments prou importants per aconseguir un pacte fiscal millor ja que en uns moments en què el dèficit de l’estat és tant important, això té una afectació directa negativa sobre Catalunya que no millorarà si no es corregeix la manera de redistribuir els diners recaptats a tot el conjunt de l’estat, encara que aquí les coses es facin bé, es redueixi el dèficit controlant la despesa. O sigui, o ens posem d’acord o l’alternativa solament passa pels titulars que aquests dies hem vist arran del congrés, perquè també estan en el pensament de cada vegada més catalans, tant dels de sempre com dels nouvinguts.

Xavier Crespo
Diputat al Parlament de Catalunya per CiU