24 de Gener de 2011

Una lluita de melics

És una lluita de melics, en el fons. Més a prop del visceral i emocional que del cerebral i racional. Els nacionalismes no matisats són excloents i es repel·leixen. 

En el nou ressorgiment dels dos grans nacionalismes que, principalment, han marcat, i segueixen marcant, una història secular comuna, prevalen l'emotiu i els interessos.

En les seves expressions extremes, el catalanisme i l'espanyolisme són irreconciliables. 

Són expressions de mirades curtes, en el temps i en l'espai, de dues idiosincràsies diferents i que s'entesten a tancar-se en si mateixes, en no reconèixer la realitat en què, malgrat tot, conviuen i, segurament, seguiran convivint. La qual cosa els porta a l'empobriment, real i inevitable, i a una mútua crispació odiosa i estèril.



La imperialista obstinació, en el fons fracassada, d'un (l'espanyolisme), a dominar l'altre, i la d’aquest (el catalanisme) en canviar a aquell ("canviar Espanya"), també impossible, només té dues sortides: conèixer-se més per conviure millor, o l'enfrontament radical, fins a la ruptura, pràcticament inviable i sens dubte greument traumàtica per a tots. 



El seny ciutadà col·lectiu - no acceptable, naturalment, per les dues posicions extremes- es troba en eixamplar socialment les posicions moderades i reconduir el debat cap al diàleg dels "diferents", que possibiliti el seu coneixement mutu, comprensió, respecte i col·laboració.

Com adverteix la politicòloga, especialista en nacionalismes, Montserrat  Gibernau: “El nacionalisme ha de ser obert i inclusiu; només per aquest camí es pot aconseguir una societat oberta i plural”. Això, per ambdues parts, por fer possible l’enteniment i la convivència, interna i externa.

És una tasca de la societat - de la ciutadania majoritària- no deixar-se arrossegar pels discursos (generalment, verbals) minoritaris i radicals, d'ambdós costats, de polítics visionaris o interessats, i de mitjans sectaris o instrumentalitzats per forces o moviments polítics, lícits i comprensibles, però més propensos a mirar-se el melic que raonables. Tots volen tenir, i ser, “el quilòmetre zero” de tot.