27 de Juny de 2013

Una carta per a Rajoy

De la important reunió al parlament català de polítics i representants de la societat han sortit dues coses concretes. Una, l'enviament d'una carta a Rajoy; i una altra, l'encàrrec d'un document de consens sobre el tractat en aquesta assemblea constituent del Pacte per al Dret a Decidir.

És un altre gest grandiloqüent amb el qual el president Artur Mes tracta de recaptar suports i al mateix temps passar-los la patata calenta, que li crema a les mans, del desafiament sobiranista que va decidir plantejar-li a l'Estat.

Tres coses han quedat clares entorn d'aquesta reunió del Pacte per al Dret a Decidir. Que uns partits no volen saber res del mateix -PSC, Ciutadans i PP, que no han assistit-, que entre els assistents hi ha diversitat d'opinions sobre el procediment a seguir i l'objectiu final, i que predomina el criteri que el que es faci ha de ser per la via del diàleg i la negociació.

Aquesta constatació és un pas notable per aclarir les coses. La primera, ja sabuda, és que Catalunya és plural i diversa. La segona, que hi ha un anhel molt arrelat que es respecti la seva personalitat com a poble. I la tercera, que existeix un moviment en marxa -no només polític sinó també social- per a la defensa d'aquesta personalitat. 

Quan fa ara trenta-cinc anys -març de 1978- vaig declarar públicament en el Saló de la Columna de Vic, que "Catalunya vol l'autonomia per viure la seva pròpia personalitat" (publicat a tota pàgina en la portada de l'exemplar inaugural del prestigiós diari El 9 Nou) no feia res més que recollir, ja llavors, aquest sentiment majoritari, que ara es manifesta amb major contundència, d'una banda, i amb més reticències per una altra, a causa de diversos factors. 

L'actual radicalització per un ampli sector molt actiu no és garantia d'èxit, potser el contrari. L'enfrontament, l'automarginació i la diversitat de posicions -reflex d'una societat cada dia més plural- no permeten la simplificació.

Per això, d'un gest tan solemne com el de la constitució del Pacte per al Dret a Decidir no han sortit més que l'encàrrec al moderat democristià Rigol d'un document, que haurà de ser consensuat, i una carta al president Rajoy demanant-li diàleg dins del marc legal vigent, com s'ha posat oficialment de relleu.

El gest de la insòlita reunió pot llegir-se com un pas endavant en la reivindicació nacionalista, però el reconeixement oficial d'algun refús i de notables discrepàncies evidencia que caldrà rebaixar exigències per aconseguir alguna cosa més o menys important.

Estem entre dues postures. La del republicà Junqueras: "Doneu-me 86 escons i proclamo la independència", i la del democristià Duran Lleida: "tot això quedarà en res".

Mentre, el president Artur Mas gesticula radicalitat al mateix temps que va diluint el seu envit amb paraules suavitzades, i, a més, traslladant la responsabilitat a la societat catalana més inclinada al "seny" que a la "rauxa". Què dirà en la carta a Rajoy? La resposta està cantada. I qui dia passa, any empeny.