e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

23 d'Abril de 2010

Ningú no va rebutjar l’elecció de Barcelona com a seu olímpica dels Jocs de 1992 pel fet que arribés de la mà del franquista Samaranch. Pasqual Maragall i Narcís Serra, com tot Espanya i tot Catalunya, van saltar de joia ostensiblement, en unes imatges memorables.

Ara, mort als vuitanta-nou anys, el cos del franquista Samaranch ha ocupat el centre del noble saló de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya, i ha estat acomiadat solemnement pel govern català de Montilla i pels reis d’Espanya. I la ciutadania catalana i l’espanyola estan tristes i de dol. Hem perdut un català universal que ens va proporcionar dies de molta glòria, de la que encara en vivim.

Alguns polítics catalans de l’anomenat progressisme nacionalista de l’esquerra han quedat descol·locats. No han sabut reaccionar o ho han fet des la timidesa o del rancor. Són els incapaços de perdonar o d’oblidar les seves diferències amb llurs  propis pares, que els van donar la vida. Els qui, tancats en llurs trinxeres –per motius ideològics o sentimentals– no saben o no volen comprendre que el món i la història són complexos i dinàmics. I que les persones no han de ser jutjades només per una etapa de la seva vida i les seves  circumstàncies, sinó per tota llur trajectòria i l’obre feta.

De la camisa blava i el braç enlaire, Samaranch va evolucionar cap a la il·lusió de crear un partit de centre –com em va avançar confidencialment per saber si ho veia viable en la meva opinió de comentarista polític, i com a president de la Diputació de Barcelona restituí en el frontispici d’aquest palau, amb valentia i davant la sorpresa de molta gent, l’antic rètol “Palau de la Generalitat”. I després, com a ambaixador a Moscou, les seves dots humanes i negociadores van aconseguir –qui ho havia de dir!- reconciliar la Passionària amb Carrillo.

Essent ja president del COI, en una recepció oficial al Palau de Pedralbes, de Barcelona, davant un grup d’assistents, em va agafà del braç i em va recordar literalment: «Durant molts anys ens has tingut acollonits, amb els teus comentaris; cada dia ens aixecàvem per veure què deies en El Correo Catalán.» Les seves paraules, però, sonaven sense rancor.
Són alguns dels meus records de Samarach. El que m’estranya és que ara, mentre moltes personalitats i molts polítics de diferent tendència, encapçalats pel president Montilla, amb visió d’Estat, li ofereixen els màxims honors a la capella ardent en el saló noble de la Generalitat, n’hi  ha que es neguin a mostrar el seu dol i el seu condol a aquest barcelonès-català-espanyol universal. ¿Per què no es van negar a acceptar els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona, que ens van portar, juntament amb l’alcalde  Maragall, precisament les seves mans franquistes? Som o no som?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1161
1
Comentaris afegits 
Lluís (Valls) 23-04-2010 - 11:45
Els origens politicas de Samaranch no m'agraden, com a molts, Però, com pregunta Wifredo, els que fins i tot l'insulten i renegen d'ell ¿per què van aceptar els Jocs Olimpics que ens va donar a Barcelona i a Catalunya?
TORNAR