e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

25 de Gener de 2013

Sobirania de Catalunya

La declaració de sobirania de Catalunya és molt clara. No juguem amb les paraules. Va ser proclamada solemnement al seu Parlament per una àmplia (insuficient?) majoria de vots. Això són els fets, la resta és literatura, política o jurídica.

El que es va sotmetre a votació era essencialment això: la sobirania. És a dir, el caràcter de "subjecte polític i jurídic sobirà del poble català". Això del "dret a decidir" era l'ham per a pescar adhesions. A qui no li agrada que se li reconegui el seu "dret a decidir" qualsevol cosa en la vida ordinària? Doncs en major mesura encara en la vida pública. Aquest ham dels promotors –CiU i ERC– va funcionar a mitges en el parlament català, però té molt ganxo en l'opinió pública, sobretot si es barregen sentiments d’identitat i interessos econòmics; i més en temps de greu crisi.

Per això abans de la reunió, en la sessió parlamentària i després d'aquesta s'ha insistit i s'insisteix, sobretot, en "el dret a decidir" i no tant en la proclamació de la sobirania, que comporta en ella mateixa la declaració anticipada de la independència. En canvi, "el dret a decidir" és més ampli, més democràtic, ja que permet diverses decisions posteriors, no prejutja res en concret. D'aquí el forcejament, els jocs malabars i els canvis en la redacció –poc afortunada– del text a votar.

En aquest ham no va voler picar el Partit Socialista de Catalunya, PSC, tot i les importants discrepàncies internes del partit, com es va manifestar amb les cinc clamoroses abstencions, tan aprofitades pels seus adversaris. Per sobre de l'hàbil argumentació emprada pel president Mas i les més rotundes expressions del seu soci republicà, Junqueras, era molt clar, en el text, el que es votava: "la declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya". Encara que, en realitat, "el dret a decidir" –en el qual estratègicament es posa l'accent– ja va implícit en la "declaració de sobirania". Un poble sobirà té, lògicament, el dret a decidir el que vulgui.

El PSC de Pere Navarro està a favor del "dret a decidir" perquè això permet decidir entre diferents opcions. I ja ha anunciat repetidament que, si s'escau, es pronunciaria pel ‘no’ a la independència. No és una formació política independentista, però sí catalanista, a diferència de  Ciutadans i el PPC, que són catalans autonomistes. Pretendre alinear-los, com maliciosament es fa, no és correcte, és una manera de pressionar-lo.

Aquesta "declaració de sobirania" podrà no tenir efectes jurídics, com ha declarat per part del Govern el ministre Margallo. Per ara, almenys. Però és evident que tindrà efectes polítics clars. Els "efectes jurídics" podran venir després, a llarg termini. Busca el seu fonament en l'anomenat "principi democràtic" dels pobles i les nacions a pronunciar-se i a escollir, si poden, la seva posició pròpia en el mapa polític general. I si aconsegueixen el suficient reconeixement polític internacional, els seus pronunciaments poden arribar a tenir "efectes jurídics".

Aquesta és la via, arriscada, que ha triat, en el seu "procés", el sobiranisme català. Xoca frontalment, és cert, amb les vies "constitucionalistes" o de respecte al marc legal vigent a l'Estat democràtic sorgit d'una transició pactada (també amb els nacionalistes) i plasmada en una Constitució ratificada molt massivament (un 80 per cent a Catalunya) pel poble. Una Constitució nascuda, és cert, en unes determinades circumstàncies, molt condicionants, i superada pels canvis en una societat que ja no és igual a la que la va donar a llum. Aquí està el 'quid' de la qüestió.

O es busca definitivament –sense precipitacions perilloses– una reforma o adequació del text constitucional a les noves circumstàncies, en aquelles demandes veritablement rellevants i justificades, o, per contra, petrifiquem el "marc legal" vigent i veiem com aquestes demandes comencen a obrir-se vies al marge de la legalitat, intentant –amb més raó o menys– trobar un –segons elles– millor acomodament. És l'alternativa que es planteja.

Aquestes són les dues vies o camins per a una pacífica convivència. Una altra vegada  davant el dilema: reforma o ruptura. Com es va fer, amb generositat i altura de mires, en la transició política, també ara, amb el diàleg sincer i honest i amb una visió d'interès general i no partidari, s’hauria de trobar la solució de compromís.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
374
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR