14 de Desembre de 2008

Mentre La Vanguardia, el diari de més tirada i més representatiu del país, no sigui en català, resultarà sempre difícil poder afirmar que Catalunya és una nació. Igualment es podria dir dels mitjans audiovisuals: mentre les ràdios i les televisions en català no siguin, aquí, les més escoltades i vistes, costarà de fer creure que som realment una nació. Sobretot quan de la llengua en fem, crec que erròniament, la nostra essencial contrasenya d'identitat.
 
I ens haurem d'acontentar amb la lapidària afirmació del conseller  Tresserres quan diu que «Catalunya és una nació possible, no una nació inevitable.» D'aquí els neguits que es viuen per a la "construcció nacional" d'aquest país i els esforços que s'hi esmercen. Es dedueix, per tant, que estem en una fase de "construcció".
 
Catalunya «és una nació possible –afegeix Tresserres– si la gent ho vol; i la gent ho voldrà o no segons què se li ofereixi i segons com se la sedueixi.» O sia: primerament, la gent ho ha de voler, i en segon lloc se li haurà d'oferir quelcom interessant i que la sedueixi. I no és gens clar que ho vulgui ni que se senti seduïda a ser una nació si llegeix, veu i escolta majoritàriament mitjans de comunicació en castellà.

D'aquí l'esforç que fa anys que es va duent a terme per a construir "un espai català de comunicació", ja que, com argumenta el conseller, «sense un espai de comunicació ben establert, la nació no és possible; si no hi ha un espai de cultura i comunicació compatit, la nació no és possible; ni abans ni ara.»

En aquest procés, del qual la fundació ESCACC va commemorar els vint primers anys, hi hagué una fita històrica, com remarcà Gifreu, l'any 1991 quan el president Jordi Pujol presentà l'informe Construir l'espai català de comunicació, elaborat amb les aportacions i reflexions de consultors d'arreu dels Països Catalans i dirigit pels professors Josep Gifreu i Maria Corominas per encàrrec del Centre d'Investigació de la Comunicació.
 
Els resultats pràctics, però, no semblen gaire esperançadors si ens atenem a les tirades, a les audiències i a la greu problemàtica dels mitjans de comunicació en català, malgrat les fortes subvencions oficials. ¿Com construir, aleshores, l'espai català de comunicació que faci possible una nació? Per Tresserres, «la catalanitat té encara sentit, avui, com a espai històric, i és possible i convenient pensar en Catalunya com un procés històric obert de construcció nacional.»
 
Com preguntava irònicament i càusticament, ja fa anys, el professor Miquel de Moragas, per a escàndol d'alguns: «Què li passaria, a  La Vanguardia, si es publiqués en català?» En la resposta està el veritable quid de la qüestió del punt on ens trobem en aquest "procés històric de construcció nacional".