20 de Novembre de 2008

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC, nasqué amb pecat original. I això no hi ha baptisme que ho pugui esborrar. Ni que tots els seus membres es submergissin a les aigües del Jordà.

Sempre pesarà sobre aquest organisme regulador la sospita, que és el pitjor que li pugui passar a un ens d’aquestes característiques i amb una missió social tan important com la que té encomanada. Missió que consisteix, nogensmenys, que vetllar pel bon funcionament, pluralisme i qualitat dels mitjans audiovisuals (televisions i ràdios) i la distribució segons la normativa i amb criteris de neutralitat de les noves llicències d’emissió.

Quan els seus membres no només han estat proposats per quotes de partit sinó que a més a més uns són polítics amb carnet i altres han ocupat molt recentment càrrecs polítics de confiança a l’administració o en partits, aquesta sospita de politització i de falta de neutralitat en les seves decisions, fins i tot en els casos en què no sigui certa, està més que justificada.

Quan les queixes de partidisme i d’injustícia en la recent concessió i distribució de freqüències radiofòniques procedeixen tant de El Periódico, com de la COPE i de Onda Rambla (Luis del Olmo), per citar uns exemples ben diferents, és raonable pensar que les coses no s’han fet bé.

I a això ha de respondre , no amb desmentiments i protestes, sino amb arguments clars i convincents el CAC, si no vol que aquell pecat original, augmentat enlloc de ser expiat, derivi en un clamor de petició de dimissió dels seus membres –remunerats a preu d’or-, de dissolució de l’organisme –necessari i que he defensat si compleix correctament la seva funció- o de reforma a fons per salvar-lo de l’actual segrest polític.

Segrest del qual ni la qualitat humana dels seus membres podrà alliberar.