e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

31 de Juliol de 2008

Pujol i Maragall, protesta dels oracles

Amb un dia de diferència, els dos grans oracles de la política catalana han fet sentir la seva veu. Jordi Pujol, com és normal, en el diari conservador La Vanguardia, i Pasqual Maragall, com és natural, en el diari socialitzant El Periódico. I tots dos ho han fet per reivindicar i per queixar-se.

L’expresident Pujol denuncia que a la resta d’Espanya se l’utilitza maliciosament per a debilitar, desautoritzar i atacar el govern tripartit català de Montilla i la seva posició de força, compartida pel principal partit de l’oposició (CiU), davant els incompliments de l’Estatut i del pacte d’un finançament «equitatiu» per part de Zapatero. Pujol protesta perquè, molt sovint, el seu nom és evocat com a l’home d’estat que ara mateix no té Catalunya. S’enalteix el seu nom i es recorda la seva gestió pactista per a desacreditar el govern actual davant els crucials reptes d’aconseguir del govern central l’aplicació de l’Estatut i el pacte de finançament promès.

Davant aquesta utilització artera de la seva figura, Jordi Pujol es mostra «irritat» i demana que s’acabi aquest doble joc: «Agrairé que no m’utilitzin.»

D’altra banda, l’expresident Pasqual Maragall es pregunta: «Què passarà amb l’Estatut?» Segons ell, «el futur de l’Estatut és un misteri. Depèn de si el dia que el Tribunal Constitucional es reuneix per a debatre el tema, si és que es reuneix, hi assisteixi un determinat membre de dit tribunal. Un constipat oportú pot ser decisiu. Ve d’un pèl.» I exclama amb nostàlgia: «Que lluny queda el federalisme lleonès de Zapatero que va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys d’aquest segle XXI!»

I recorda amb amargura: «Quan vaig anar a Madrid amb l’Estatut sota el braç –un text aprovat pel noranta per cent dels vots del Parlament català– em vaig trobar Zapatero amb una llista de les rebaixes que hi volia aplicar. Al cap de poc aparegué Artur Mas per la porta lateral, i va resultar que ja havia pactat aquestes rebaixes amb el president. Catalunya ja no era una nació en l’articulat de l’Estatut, ho era solament en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius.»

I assegura, a més a més, que «els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat (el mateix Maragall), uns mesos abans, la conveniència d’abandonar la presidència un cop passat el referèndum de l’Estatut. I així va ser. Quin remei!» I, preguntat Zapatero sobre qui pensava com a candidat per a les immediates eleccions, «em va dir que Montilla.»

Això diuen ara –reivindiquen i es queixen–, des del seu retir, els dos grans oracles de la política catalana. Hi tenen tot el dret i no els falten raons de pes per a fer-ho. Cal complir l’Estatut, com també la promesa d’un pacte de finançament. Per la seva banda, tal com està legalment establert, el Tribunal Constitucional dictarà la seva sentència i també caldrà complir-la, com advertia recentment, en un acte solemne, el magistrat català d’aquest alt tribunal, Eugeni Gay.

No s’ha «d’utilitzar Pujol com a arma de git, cosa que també se sol fer amb Terradellas. Però no es pot negar que tant Terradellas com Pujol, cadascun amb el seu estil, foren homes d’una visió de govern àmplia i que mai no van abjurar de l’Estat. I també es pot recordar amb nostàlgia la idea federalista de Zapatero i l’Estatut sorgit, com a projecte-proposta, del Parlament de Catalunya, però resulta més que ingenu, per no dir molt vergonyós, que tot un president de Catalunya abandoni la presidència perquè així li ho va demanar Zapatero.

De vegades, la veu dels oracles també mereix ser matisada.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1568
1
Comentaris afegits 
Kropotkin (Vic) 08-08-2008 - 10:46
Se tendria que haber empezado por no inventarse un Estatut no reclamado po rlos catalanes sino fruto de los delirios de unos cuantos politicos. Se trata de algo nacido muerto debido a su inconstitucionalidad manifiesta y a su imposibilidad practica.
TORNAR