e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

01 d'Abril de 2011

Pujol es revisa a ell mateix

No és un acte de contrició, però ho sembla. No diu que es va equivocar, però canvia de criteri. De savis és rectificar, si és que, en aquest cas, hi ha una sàvia rectificació. Encara que no és molt segur. Més aviat segueix en el seu hàbil "sí, però no" i "no, però sí".


La veritat és que l'expresident Jordi Pujol, des de fa un temps, ha entrat en un camí de revisionisme de les seves conviccions i plantejaments. Potser no molt profund, però aparentment bastant radical. No molt profund perquè en el fons és ell mateix, però ha modificat ostensiblement la seva estratègia i el seu llenguatge.


Pujol, a la vista de determinades circumstàncies que considera greus per a Catalunya, revisa les seves postures passades respecte d'Espanya, de les relacions Catalunya-Espanya, es revisa a ell mateix. I canvia de brúixola o, almenys, reorienta el sentit de les seves agulles. No és que perdi el nord, però el busca en un altre lloc.


I aquest esforç de autorevisió el condueix a algunes contradiccions. Afirmar que sempre ha estat a favor d'un bon encaix de Catalunya dins d'Espanya –doctrina essencial del catalanisme–, que d'això en va fer el seu apostolat durant tota la seva vida, i que ara no ho està per culpa de postures "anticatalanes" dels actuals PP i PSOE, sona, històricament, a renunciar al que és essencial per allò circumstancial. Fins i tot la sentència del Constitucional sobre l'Estatut, encaixant-lo restrictivament dins de la Carta Magna, permet camins i interpretacions d'un més explícit reconeixement de la personalitat nacional catalana i del seu autogovern. I el mateix Tribunal Constitucional pot ser modificat legal i democràticament. Com també la Constitució.



Per a l'expresident de la Generalitat si Espanya segueix amb "el seu menyspreu" a Catalunya, la taca d'oli independentista s'anirà estenent. I cert és que, en amplis ambients catalans, ha anat guanyant terreny, la qual cosa hauria de ser motiu de reflexió profunda per a governants, polítics, intel·lectuals, opinió il·lustrada i per la mateixa societat espanyola. Les coses no passen perquè sí.



En la seva recent conferència "Residuals o independents? Alguna altra solució? ", Pujol confessa que "després de molts anys d'intentar dissuadir els que optaven per l'independentisme, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre'ls". La qual cosa fa pensar sobre la solidesa de les seves anteriors conviccions i argumentacions o de les que actualment sembla apuntar-se. Fet que no deixa de sorprendre en un home d'acusada solidesa cultural i intel·lectual.


I com a polític d'autèntica vocació i reconeguda talla, sorprèn tant o més la seva afirmació que no veu “arguments contra la independència, excepte la seva viabilitat política i el risc intern (a Catalunya)". ¡Gairebé res la, "viabilitat política i el risc intern"! Perquè si èticament i teòricament és difícil negar la legitimitat (no és el mateix que legalitat) d'un poble o col·lectivitat, amb la personalitat, solidesa, cohesió i voluntat suficients, el dret a escollir per les vies legals, la forma en què vol estar vinculat a altres del mateix Estat o en el concert internacional, una altra cosa són els fets.



A un polític de pedra picada, encara que sigui nacionalista des de la seva més tendra infància, no se li pot escapar la realitat, per més que vulgui canviar-la i precisament per això. Com que no se li escapa, evidentment, a Jordi Pujol quan contrasta el seu somni polític, amb els seus forts dubtes sobre la "viabilitat política i el risc intern" de la independència catalana. Viabilitat política, tenint en compte la realitat de l'actual Estat de dret i de la correlació de forces polítiques en aquest moment, així com el context jurídic-polític de la Unió Europea que no admet certes derives.

Però segurament és de tenir més en compte el que anomena "el risc intern". Catalunya és una societat plural, i cada vegada més, i no homogènia. I un plantejament secessionista d'Espanya la dividiria sens dubte, segurament per la meitat. La qual cosa seria fatal per al seu present i el seu futur. Per intentar una major acceptació del somni independentista, "com una taca d'oli", l'èmfasi que ara es posa en l'aspecte econòmic (l '"espoliació fiscal" d'Espanya) sobre l'aspecte simplement identitari, pot ser molt eficaç (per allò de "la pela") per penetrar en sectors no nacionalistes. Però el "risc intern" de divisió social seguirà existint. Una ideologia i uns sentiments no s'imposen, ni es pot intentar en una societat democràtica, és propi d'altres règims.



Tot això ho sap molt bé Pujol, abans i després del seu "auto revisionisme". D'aquí el seu constant "si, però no" o "no, però sí". Però això, en el fons –no del seu somni, sinó del seu realisme– ve a coincidir amb el pensament de l'exministre i socialista català Joan Majó, quan aquest afirma que prefereix ser "una Baviera alemanya que Dinamarca" ja que, vist des d’Europa (de la qual en té llarga experiència), aquella té molt més pes i possibilitats que la segona. D'aquí que propugni un Estat de tall federal, que és la doctrina de l'esquerra.


Convindria, potser, que, tot i les evidents dificultats d'un rumb federalista, l'expresident Pujol segueixi "revisionant-se a ell mateix" en aquesta línia.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1090
1
Comentaris afegits 
Toni (Manlleu) 01-04-2011 - 10:11
Una bona anlisi de l'auto revisionisme del, una mica tard, del senyor Jordi Pujol, Potser no eren massa fonamentades les seves anteriors conviccions i plantejaments? Una mica fort, no?
TORNAR