02 de Febrer de 2011

Quan Joan Carles era príncep feia la sensació de “tenir pressa” per convertir-se en rei. Fonts de la Zarzuela afirmen que, ara, el príncep Felip “no té pressa” i que la transició arribarà quan hagi d’arribar, i descarten, a més, que s’hagi posat en marxa una operació d’abdicació o que s’acceleri la transició, que desitgen que sigui tranquil·la. Les circumstàncies actuals són molt diferent de les de llavors.
El príncep ha celebrat ara el seu 43è aniversari coincidint amb els 25 anys que fa que va jurar acatar la Constitució, en un acte solemne, davant el Congrés dels Diputats. Algunes dades sobre la salut del rei i la creixent activitat del príncep han donat motiu a certs rumors i certes especulacions. Oficiosament s’assegura que les coses ocorreran al seu temps; per això el príncep “no té pressa”. Estem en una situació de normalitat.

En el primer quinquenni dels setanta, l’aleshores príncep Joan Carles sí que feia l’efecte de tenir una certa pressa. Avançava la malaltia del llavors cap de l’Estat, i la societat demanava un canvi radical, sense traumes, que portés el país de la dictadura a la democràcia. I el príncep Joan Carles estava en aquesta previsió i a ell li tocaria dirigir el rumb d’aquest pas transcendental.  Per això, segurament, “tenia pressa” per a dur a terme la seva tasca.

Se li notava en el seu accentuat interès per la marxa de les coses de l’alta política i per connectar personalment amb la societat recorrent tota la geografia espanyola. N’hi ha que ho vam poder comprovar directament conversant amb ell durant una estada al palau Albéniz de Barcelona. Després de ser-li presentats alguns directius de l’Associació de la Premsa, el príncep Joan Carles ens va fer algunes preguntes i ens va explicar que havia visitat diferents llocs de la ciutat. «Creu vostra majestat que li han ensenyat el que realment li interessava veure?», li vaig preguntar referint-me als llocs més abandonats i pobres del cinturó urbà, cosa que suscità una incomoditat manifesta als acompanyants oficials del príncep i, fins i tot, en algun dels meus col·legues. Amb rapidesa i ironia, el príncep em respongué: «Tu creus que no...?», i es posà a riure i a gesticular amb sorna. Havia entès perfectament la indirecta.

Sí, se li notava inquietud i “pressa”. Inquietud pel que passava i pressa per fer el que hauria de fer. Les circumstàncies eren radicalment diferents a les actuals. Les incògnites eren moltes i tremendes. Fer la transició política real i en pau era una tasca gegantesca que necessitava i demanava el país. Per això el príncep Joan Carles “tenia pressa”; per això el príncep Felip, en l’actual situació, sense urgència tot i que hi pugui haver dades que cal tenir en compte, “no té pressa” per convertir-se en Felip VI.