03 de Gener de 2011

Espanya és plural i Catalunya és plural. I en la seva pluralitat, Espanya té una identitat. Com Catalunya té una identitat, en la seva pluralitat i dins de la pluralitat estatal. Si es reconeix aquest fet real d'identitats i pluralitats, serà possible entendre’ns i conviure en pau i progrés. En cas contrari, la tensió serà permanent i bloquejadora per a ambdues.



Artur Mas, nou president de Catalunya, ha tornat a suscitar la qüestió, en el seu discurs de cap d'any. Ho ha fet de manera reivindicativa i apel.lant a les emocions. Però ha reconegut, d'alguna manera, aquest joc d'identitats i pluralitats. Això pot obrir un camí per a un nou diàleg Catalunya-Espanya, després dels històrics fracassos en aquest sentit.



Ha reconegut expressament que Catalunya acumula «sensibilitats culturals o nacionals diferents o barrejades". I que estem en "una democràcia consolidada que compartim amb la resta de l'Estat". Sobre aquest teló de fons, reobrir un diàleg fructífer és possible i necessari, com s’ha intentat altres vegades. Diàleg que, com en altres ocasions, haurien d'iniciar els intel.lectuals, com ve insistint, entre altres, el fi pensador i escriptor català que és Josep Maria Puigjener.



Es tracta, per començar, de conèixer-nos més. Que castellans i catalans comencem deixant anar el llast de tant tòpics, històrics i actuals, que impedeixen, a uns i altres, veure'ns com realment som. I, després, des dels respectius punts de vista, esforçar-nos per entendre la manera de ser dels uns i dels altres. I des d'aquí, ficar-nos a la pell - històrica, cultural, de mentalitat i el seu tarannà- de l'altre.



Durant alguns anys -ho vaig comprovar personalment vivint a Madrid-    ser català era especialment valorat, gairebé com un mèrit, per tots, gairebé equivalia a posseir un cert "màster" en serietat, treball i rigor. Anys després (potser en l'últim mandat de Jordi Pujol) es va anar perdent. Llavors, van aparèixer les mútues campanyes mediàtic-polítiques d'animadversió, que ràpidament es van anar generalitzant per diversos motius atribuïbles a tots.



Remuntar això no serà fàcil, però cal tornar a intentar-ho, de bona fe i amb bona voluntat. Amb absoluta sinceritat per ambdues parts. Sense que ningú cregui que ha de convèncer o imposar a l'altre. Van ser ridículs aquells projectes d'organitzar comissions i caravanes polític-culturals catalanes per recórrer la geografia espanyola per "donar a conèixer Catalunya". I, a més de ridícul, contraproduents i un costós fracassat. No és això.



Penso que en aquestes trobades, que reclamo, d'intel.lectuals d'alt nivell, catalans i castellans, i en els plantejaments que es facin en els debats mediàtics, les qüestions haurien de posar-se amb tota la seva cruesa sobre la taula, i analitzar-les el més objectiva i fredament possible per tots els interlocutors. Sense afany de superioritat de ningú, sense prejudicis i sense pretensions que vagin, de moment, més enllà de conèixer-nos millor, en el bo i el dolent, i analitzar, desapassionadament, en les seves arrels, causa i efectes, En aquest gran intent, els polítics haurien de quedar al marge tot el possible. El camp de trobada hauria de ser l'intel·lectual i dels experts, sense militàncies actives

.

I no estaria de més que es comencés posant sobre la taula, o en la picota, per al seu contrast i una anàlisi en profunditat, algunes de les afirmacions que el president Artur Mas ha introduït en el seu discurs. Per exemple, les tres següents, sens dubtes polèmiques i de profund abast intel.lectual i polític:



- «Les incerteses i les amenaces també planen sobre la nostra realitat nacional catalana. La incomprensió, i més d'una vegada hostilitat, a la nostra personalitat col.lectiva i la nostra identitat cultural i lingüística haurien d'haver quedat definitivament superades en una democràcia consolidada com la que compartim amb la resta de l'Estat ".



- «Qualsevol aspiració de més autogovern és presentada com un privilegi, qualsevol demanda d'un tractament fiscal més just és ràpidament qualificada de poc solidària; qualsevol acció d'afirmació de la nostra cultura o la nostra llengua és catalogada com un afany de tancar-se en nosaltres mateixos com si fóssim un poble de mentalitat provinciana ».



- «Catalunya vol més autogovern perquè vol la llibertat; Catalunya aspira a un tracte fiscal més just perquè valora l'esforç, Catalunya sap que la seva identitat es fonamenta sobretot en la seva cultura, i alhora té un afany permanent de projectar i donar-se a conèixer de portes enfora ».



Alguns pensadors i experts, catalans i castellans, recolliran el guant, per debatre això i més, sense prejudicis de ningú, i amb serenitat, raonaments i profunditat?