25 de Maig de 2010

Montilla, revulsiu i serenitat

La intervenció del president Montilla al Senat ha remogut les aigües estancades dels dos grans partits estatals sobre la renovació del Tribunal Constitucional. Potser la cosa no vagi molt més enllà, però ja és alguna cosa. 

Podria ser que no fos més enllà, perquè el Constitucional, a córrer cuita, dictés la seva sentència sobre l'Estatut abans que aquesta renovació, que pot ser lenta, tingués lloc. O també perquè, acceptats finalment pel PSOE, com ara sembla possible, els dos candidats proposats fa uns dos anys pel PP, aquests candidats fossin recusats immediatament per les seves declaracions prèvies sobre la inconstitucionalitat de l'estatut català. 

De tota manera, el gest de Montilla és meritori i lloable. Quan de tot arreu li empenyen cap a la radicalització, ell opta per la temprança i per no sortir de les regles del joc. Comparèixer en el mateix Senat per demanar que es compleixin les lleis pel que fa a la renovació dels membres que estan en pròrroga per falta d'entesa dels dos grans partits polítics, és d'allò més sensat. 

Se li retreu que no hagi demanat, també, com es va aprovar al Parlament català, la modificació de la llei orgànica del Tribunal Constitucional. No és de descartar que aquesta omissió hagi estat pactada, sota mà, amb la cúpula del seu propi partit, el PSOE, per no complicar més les coses, i sens dubte això serà vist com un inacceptable sotmetiment del president de Catalunya al seu partit. Tampoc s'ha apuntat a la desafortunada idea de Duran Lleida de demanar a l'únic magistrat català al Constitucional, Eugeni Gay, el mandat del qual no ha finalitzat, que dimiteixi per així debilitar més l'Alt Tribunal i provocar la dimissió d'altres magistrats. Sona a jugada poc neta i pueril, impròpia del sensat  Duran, a més d’inadequada ja que precisament Gay és dels magistrats més favorables a l'Estatut. 

Montilla, en tota aquesta batalla estatutària, muntada i orquestrada pels partits, més que per la societat catalana, prefereix seguir el camí constitucional. I en aquesta direcció intenta canalitzar i catalitzar els diferents i contradictoris moviments polítics de protesta i insubmissió a la legalitat, que pugnen més per partidisme i raons electoralistes, que per sentit de la realitat. 

Amb totes les seves limitacions i servituds, el president Montilla, fins i tot quan actua com a revulsiu per sortir del laberint estatutari, per a molts catalans és una garantia d'equilibri i serenitat. Cosa que no sempre se sap - o es vol- percebre des de fora de Catalunya. I, sovint, des de dins.