14 d'Abril de 2009

Ministres de "tribu"

Des de l’ombra de cada campanar és fàcil arrancar els aplaudiments dels paisans carregant totes les culpes a Madrid. I des del “quilòmetre zero” de la Porta del Sol resulta molt còmode al·legar sentit d’Estat per dissimular el desconeixement de les nostres distintes realitats.

Se sol demanar, per part dels respectius paisans i col.legues, que els homes i les dones de la seva terra o agrupació encarregats de dirigir un ministeri siguin representants dels seus pobles o interessos de grup, que des del Govern central “exerceixin” de catalans, de bascos, de gallecs, d’andalusos o d’on siguin, o d’afiliats a tal o qual grup o grupet. Error de miopia.

Al Govern central no s’hi va a servir la pròpia ‘tribu’, territorial o grupal, sinó l’interès general. Tampoc no s’hi va a  servir l’aparell centralista, burocratitzat, descarnat, eteri. S’hi va a servir tot el país, els interessos generals, que són la suma de tots els interessos particulars i alguna cosa més, aquesta cosa més que dóna l’òptica global aplicada, justament i equilibradament, a les necessitats locals de territoris i de ciutadans individuals o associats.

Un Govern central compost de ministres de tribu no seria un govern, seria una suma d’interessos de campanar. De campanars de tot tipus amb un desconcert de sons de campanes. I un Govern central amb visió de “quilòmetre zero” equivaldria a un conjunt de personatges surant sobre núvols, desconeixedors de la realitat, plural i diversa, i repartint cops de bastó a cegues contra la nuvolada tempestuosa d’uns problemes que desconeixen o s’empenyen a oblidar emmascarant la seva ineptitud. Una suma de miopia i d’aferrament a la poltrona.

“Exercir” de català, de basc, de gallec o del que sigui, o bé del grup que pertany, no és anar a defensar prioritàriament el campanar propi ni a aconseguir un altre pont per a travessar un rierol, aconseguir una subvenció o col.locar amics; és quelcom molt més important. És posar en pràctica les pròpies virtuts i les potencialitats que proporciona cada idiosincràsia –mamada en l’especificitat de cada terra, cada cultura i cada col·lectivitat al servei de la governació dels interessos comuns concrets.

¿No van fer això Ernest Lluch i Narcís Serra, per citar dos exemples de ministres catalans? El primer, generalitzant la Seguretat Social, i el segon, posant l’exèrcit al servei de l’Estat democràtic.

O s’opta per la independència territorial pura i dura, o l’enrocament en uns interessos sectaris,  o es col·labora, s’influeix i “s’exerceix” la pròpia personalitat i concepció social des d’un Estat de tots, amb visió d’interès general i encarnat en la realitat diversa. Ni ministres amb interessos partidaris ni enganxats al “quilòmetre zero” ni ministres “de tribu”.