e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

12 de Juny de 2011

Menys gegants i capgrossos

Petriotisme i petrioterisme. Nacionalisme i cosmopolitisme. Conceptes i sentiments per pensar-hi. Valors? Contravalors? Coincidents? Divergents?

Estimar les coses pròpies i de l'entorn vital immediat és una cosa natural i sana, estimar de manera excloent és antinatural i insà. Estimar només el que és propi és personalment malaltís i socialment pervers. Menysprear el que t'ha engendrat i les seves circumstàncies –potser per ressentiment o esperit de superioritat– no és humà, menysprear l'altre, o el que és dels altres –potser per greuge o per creure's millor– és inhumà.

El sentit de pertinença a un lloc i a un grup és connatural a les persones. És el seu primer hàbitat, que no s'ha de confondre com a primitiu o primari. Però també l'afany de projecció a àmbits humans i culturals diferents, més amplis i elaborats, forma part de la vocació de les persones cultivades i més lliures dels lligams del que és immediat. 



En aquest context, el patriotisme és un sentiment –raonable i raonat– de prioritat normal entre amors complementaris, naturals o adquirits. Els homes tenen arrels, com les plantes, però a més i sobretot, tenen peus per desplaçar-se a nous mons i experiències, com recorda Fernando Savater.

 
El patriotisme estret i tancat, en el fons és una forma d'egoisme. És aixecar una fortalesa per protegir el nostre ego, espantat o mandrós. O per expandir aquest propi ego en el que ens envolta simulant així que som més grans del que som o per servir-nos-en d'això com a un poder o per l'interès propi. Enaltir el que és nostre pot ser una manera d'enaltir-nos a nosaltres mateixos. Les festes locals (sempre 'les millors') i els homenatges als nostres (darrere d'un gran mort sempre hi ha grans vius) tenen molt de tot això. Els populars i simpàtics gegants i capgrossos són una bona metàfora d'això. A més, els de cada poble són per als seus habitants millors que els del veí o d'altres llocs, com la seva plaça és la més gran i el seu campanar el més alt.

 
El patriotisme actual, cada vegada té, o hauria de tenir, menys d'això. Eixampla el seu lloc i el seu grup. Sense perdre aquella prioritat natural, és més cosmopolita i humanitari. És el de les grans concepcions socials, culturals i polítiques mundials, base del progrés. Però es desmarca i va més enllà del concepte, encunyat per Habermas, del simple "patriotisme constitucional", que és massa jurídic i abstracte (deshumanitzat), nascut per superar el "patriotisme integral" que va causar tanta catàstrofe mundial de la mà del nazisme.

 
Patriotisme és avui, o hauria de ser, un sentiment raonat més imbuït de seny, que uneix sentit comú i afany de superació. Per exemple, el dels 'catalans universals', per parlar del que ens toca de forma més propera. Un altre exemple, el dels molts cooperants que dóna el país. El del que sent clautrofobia, perquè, com ens adverteix Eduard Punset, "quan un poble es tanca sobre ell mateix, acaba asfixiat, cada vegada fabrica menys neurones, i acaba en mans d'un altre". En aquest sentit Joan Majó no dubta a afirmar que "prefereixo ser Baviera –motor econòmic d'un gran país– que un petit estat independent". I Ferran Mascarell, rebutjant el purisme excloent, declara que "cultura catalana és la que es produeix a Catalunya".

 
El nou patriotisme es concep més humanitari i cosmopolita. Com la gran copa d'un arbre que se sustenta en la terra, però es projecta al firmament per escrutar i admirar estrelles. En lloc d'una magnificació o exaltació de l'ego és el seu lliurament expansiu i generós als altres, i a tothom. El petit patriotisme cerca criar i preservar la persona embolcallant-la en la seva circumstància que la protegeix. El patriotisme cosmopolita la cerca directament en la seva pròpia essència, individual i personal, despullada de prejudicis llastrants i d'autodefenses circumstancials.
 

Segurament, en el fons, persegueixen el mateix –la persona humana– però per camins i mètodes ben diversos. Potser no divergeixen tant en el fi últim com en la ruta. Però, en un i un altre cas, molts es perden en la fatiga o en els viaranys del camí. És preferible, penso, escollir –si s’ha d’éscollir- el que és més curt. També, el més creatiu?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
704
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR