17 de Juny de 2015

Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven.

Jo deia que sí, que les faria; però unes poques notes dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, mirar i pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? És el que perdura, l’amor. Ja res té interès.

Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita. Potser he corregut massa. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot molestar, fins i tot ferir algú, sense voler. He intentat, tosudament, ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions.

El temps se m’acaba per fer memòria. També per escriure sense parar. La vocació i la passió, no encara: faran la viu viu. Sento, però, que me’n vaig cap a la posta. Cap el Misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap!, jo... marxo. Adéu i gràcies.