09 de Novembre de 2009

De cop, apa!, es posa en marxa el gran cor de la regeneració. El nou himne. La nova cançó de moda se sent a cada cantonada. Regenerar-se o morir.

En aquesta coral improvisada van agafats de la mà els nets de cor i de cartera, els qui tenen pressa per a netejar la seva imatge pública i els qui intenten treure, abans no sigui massa tard, les mans de la pasta d’algun embolic corrupte, corruptor, corromput o corrompible.

I mentre n’hi ha que tenen por d’algun garzón o d’alguna garzonada, n’hi ha que es vesteixen de redemptors de la societat i de la política, cercant vots, i s’enfilen a les trones que troben en llur carrera cap a la pròpia salvació clamant reformes legals, noves normes de bona conducta i, fins i tot, codis d’ètica. Que bonic seria, sis fos veritat!

Es confon l’ordre dels factors. No és la societat ni la política –encara que també– que ens corrompen. Som principalment les persones, les que corrompem la política i la societat.    

Canviar les estructures i el funcionament de la política i de la societat, que faciliten la corrupció, és un bon camí, però el que és primordial és canviar les actituds personals. Les que tenim al cap i les que tenim al cor.

Això no ho aconsegueixen les grans corals –potser dirigides per batutes estrenades abans com a batedores de merda– ni els himnes de paraules solemnes i notes vibrants,  que tant serveixen per a una funció litúrgica catedralícia com per a emmascarar un carnestoltes. Ni els codis ètics –operacions de camuflatge tan sonores com inútils–,  perquè l’ètica no es troba en els codis, sinó dins l’home.

En la intimitat d’aquest home oblidat i trepitjat, al qual constantment es bombardeja d’antivalors des de totes les pantalles, tots els micròfons i tot el paper couché i de diari. Fariseisme pur.