24 de Febrer de 2011

I a Esther li van caure les llàgrimes. La redactora en cap d'internacional del diari es va posar pàl·lida i tremolosa en sentir les ràfegues de Tejero, que van ressonar per tota la redacció de El Correo Catalán, i davant l'escena televisada del que passava al Congrés, aquell 23 febrer 1981, es va posar a plorar. Els altres, perplexos i espantats, ploràvem per dins. ¿S'havia acabat la incipient democràcia?



Les llàgrimes vives d'Esther tenien sentit, aleshores i ara.



Aleshores, perquè per unes hores va semblar que s'havia acabat amb un somni de convivència democràtica, llargament i dolorosament esperat, que acabava d'arribar. Que s'havia acabat sota les espectaculars ràfegues de metralleta d'uns exaltats militars que van segrestar el govern i el parlament, però també per la incapacitat d'uns partits polítics que per la seva immaduresa (UCD), per les seves presses d’arribar al poder (PSOE) i pel seu afany reivindicatiu (nacionalistes) havien creat un gran malestar i un brou de cultiu per a una gran trama conspirativa, de la qual se sap gairebé tot, però no tot.



I també ara, perquè és per plorar constatar que s'abusa, per falta de responsabilitat, d'uns i altres, dels béns i instruments que ens ha aportat la democràcia (llibertat d'expressió i d'associació social i política) per soscavar la mateixa convivència democràtica, millor o pitjor conformada en un Estat de dret, millorable però que cal acatar. La confrontació ideològica dreta-esquerra deriva massa vegades en guerra de trinxeres, i les concepcions sobre les diferents formes possibles d'Estat –centralisme i descentralització-  es deslegitimen en caure en dogmatismes i sectarismes  irreductibles.



La gravíssima crisi econòmica, que ja és també profundament social i política, pot actuar de revulsiu per despertar el necessari sentit de responsabilitat de tots, però també podria ser un esperó disgregador per a un perillós campi qui pugui. Ja no s'ha d'esperar que, com en aquella dramàtica matinada, el Rei surti per televisió desautoritzant el cop i cridant a la serenitat. A tants cops baixos a la convivència democràtica que estan proliferant, són les elits de la societat les cridades ara a treure el cap a totes les pantalles (del civisme, la cultura, el pensament, la política, la comunicació, etc.) reclamant més responsabilitat i sentit comú.



Les llàgrimes d'Esther segueixen rajant...