03 de Maig de 2011

És normal que en una societat bilingüe, com ho és la catalana, els seus grans diaris també ho siguin. El que no era normal és que no ho fossin. Naturalment, si és que pretenen ser fidel reflex d'aquesta societat.



Fins fa 13 anys això no passava. Era una situació anormal. El 1997 el diari socialitzant 'El Periódico', amb valentia, visió de futur i ajuda oficial, va donar el salt en publicar-se en dues versions iguals però en diferent idioma, els dos oficials. Va ser de la mà de l'editor Antonio Asensio i del director Antonio Franco. Ha estat un notable èxit: un 60 per cent dels exemplars venuts són en castellà i un 40, en català; o sia, en la llengua “pròpia” menys de la meitat.


Ara, en coincidir amb les 5.000 edicions d'aquella experiència bilingüe, el veterà diari conservador 'La Vanguardia', en unes circumstàncies político-culturals més favorables, tot i la crisi econòmica, fa el mateix. També surt en una versió castellana i en una altra en català. És de preveure que igualment tindrà una bona resposta del públic lector; per bé que està per veure quina serà la proporció en cada idioma. Com diu el seu editor Javier de Godó, és una operació "empresarial" (no política, vol remarcar) ben meditada i preparada. Cal suposar que, encara que no es coneix, també comptarà amb alguna ajuda oficial. El seu actual director Josep Antich ha tingut, sens dubte, un paper molt rellevant en aquest pas històric del diari més representatiu de la burgesia catalana.


Dèiem aquí mateix, fa uns anys, que "sense 'La Vanguardia' en català, Catalunya no seria una nació", pel que ha representat històricament i representa actualment aquest gran diari. Amb els seus dos més importants diaris també en edició catalana (més enllà de les ajudes oficials, que no haurien de ser una deslleialtat vers altres diaris ni perpetuar-se) la realitat nacional de Catalunya queda millor reflectida. Però també la seva realitat plural. En no passar-se aquests dos diaris totalment a una edició única en català, donen fe del bilingüisme que impera en aquesta terra. De la seva real pluralitat, que és el contrari de la uniformitat que, en un sentit o en un altre, algunes minories voldrien i encara s'entesten a imposar.


Catalunya és democràticament, per decisió dels seus ciutadans, internament diversa. Social, cultural i políticament plural. I el seu futur i la seva grandesa estaran a conservar, en bona convivència, aquest pluralisme en tots els plànols que la seva societat lliurement decideixi, foragitant tota temptació totalitària de qualsevol signe.

Els dos grans rotatius, amb la seva intel·ligent actitud, donen fe notarial d'aquesta realitat. Els seus lectors, són també els seus electors. I els quioscos, potser les millors urnes.