11 d'Octubre de 2010

La pregunta del polític català i líder democristià Duran Lleida a la bella periodista de televisió és una bona paràbola aplicable a polítics i periodistes.
«Faci’m una pregunta», li va demanar ella al final de l’entrevista, i ell, mirant-li l’escot, li etzibà: «Portes sostenidors?»
Com és ben sabut, aquesta peça de llenceria subjecta el bust femení, evitant que se sobreïxi, i estilitza la silueta,  embellint-la. ¿Porten sostenidors, la majoria dels nostres polítics i periodistes? No ho sembla pas.

Els polítics, i les polítiques, solen mostrar-nos idees dispersades i toves, poc sòlides, incoherents, que salten d’aquí cap allà segons les circumstàncies del moment o els interessos del partit demanin. I, d’altra banda, les exposen amb brotxa grossa, sense cura ni bellesa, tal com els surten dels nassos.

Una cosa semblant passa amb molts periodistes, ells i elles, de la premsa o de les tertúlies radiofòniques i  televisives. N’hi ha molts que usen –i n’abusen– un llenguatge ordinari, de mal gust, groller, amb paraules gruixudes i expressions malsonants o ofensives; un llenguatge que abans en dèiem “de carreter”. I sense cap interès per la bona prosa o l’expressió educada o al menys correcta.

Sense haver d’entrar gaire, amb els ulls, en l’escot professional dels polítics o dels periodistes, siguin ells o elles, sí que es pot afirmar que ni en el camp de la política ni en el del periodisme és moda portar sostenidors. Tot va per lliure.

I així de desestructurats i poc abellidors se’ns mostren –i ho demostren– actualment els cossos, ideològics i formals, de cert periodisme i certa política. Allà va, tot tant s’hi val. Per favor, una mica més de cura, bon gust i estil.

Sense que calgui arribar al wonderbrà!