e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 de Novembre de 2010

Estem en una democràcia inacabada; formalment i realment. No hi ha democràcies perfectes, totalment acabades, però en el nostre país les seves mancances són especialment evidents. I aquí rau, al meu entendre, la causa essencial dels problemes estructurals que tenim, com a país, i de convivència ciutadana. Històricament i principalment ara, que vivim un important enrenou en diversos camps, la desafecció vers la política i la crisi econòmica, entre d’altres.

Una democràcia inacabada, en el nostre cas, fonamentalment per l’escassetat de demòcrates de veritat. De ciutadans respectuosos de la llibertat dels altres ciutadans, de la justícia amb els altres ciutadans i disposats a acatar les regles del joc col·lectiu dictades per la voluntat lliure, responsable i clarament majoritària, expressada amb les degudes garanties Sense això no hi ha democràcia, la democràcia no és possible. Potser per aquest motiu, per l’escassetat de veritables demòcrates, podria dir-se que estem en una certa democràcia formal, però realment tot just començada.

Estem en una democràcia inacabada realment, però també formalment, per la inexistència d’una Constitució suficientment oberta i flexible per a adaptar-se als signes dels temps. Capaç d’encabir el màxim de legitimitats actuals, així com les noves voluntats de modernització social, econòmica, de desconcentració i descentralització –sense perdre l’orteguiana vertebració per al bon govern–, en el seu ordenament jurídic i en un marc de solidaritat de ciutadans lliures i de pluralitat de pobles reconeguts.

I democràcia inacabada, d’altra banda, per no haver assumit bé, per part de les distintes institucions –legislatives, jurídiques i executives–, en els diferents nivells (estatals, autonòmics, municipals), el seu propi rol i en el sentit originari i constitutiu de ser part integrant de l’Estat. D’un Estat democràtic de dret, pactat en circumstàncies certament excepcionals, però pactat, pels representants dels diversos sectors ideològics, territorials i de les distintes tendències polítiques del moment i, després,
amplíssimament referendat pel poble sobirà.

Els desafiaments o insubmissions als principis bàsics constitucionals vigents per part d’algunes institucions –que, repetim-ho, són peces integrants de l’Estat– constitueixen clares mostres d’immaduresa democràtica i de deslleialtat jurídica. Se’n digui politització partidista en les seves funcions institucionals, amenaces de declaració unilateral d’independència o actituds  fatxendes de situar-se «moralment fora de la Constitució».

L’actual Constitució, com cap altra del món, no és sagrada ni intocable, sinó –per històrica i conjuntural– reformable i substituïble; però no acatar-la, mentre sigui vigent, és sembrar el desordre jurídic i la confusió social. És obrir el camí de l’anarquia i del caos. És el comportament més antidemocràtic, en termes pràctics.

Cal acabar, formalment i realment, la nostra democràcia per ara inacabada degut a circumstàncies històriques, alienes i pròpies, i també a un tarannà sovint més reivindicatiu i victimista que emprenedor i solidari. Acabar-la de veritat, fi ns al punt que una democràcia es pugui considerar funcionalment culminada, començant per assumir en consciència els valors democràtics profunds i de cada època.

En realitat, certament, una democràcia mai no pot esdevenir del tot acabada, perfecta. El politòleg Ferran Requejo adverteix, en el mateix sentit que d’altres, que «la democràcia és sempre un viatge inacabat i un experiment permanent». Un viatge i un experiment, cal afegir, cap a la sobirania del poble per assolir una societat de ciutadans lliures, justa i abocada al progrés, material i moral, per a tots.

Pel tractadista Robert A. Dahl, la democràcia és «la història de la sobirania del poble basada en el sufragi universal, en l’alternança en el poder i en la governació dels representants del poble tenint en compte els interessos del poble». Com dèiem, “un viatge inacabat”, el machadià «camino que se hace al andar». La democràcia és, encara, un ideal.

Entre els requisits bàsics d’una democràcia formal, Dahl n’assenyala vuit «que han de formar part del sistema polític d’un país, que els governs han de respectar i animar (...) i que han de convertir-se en pràctiques per part dels ciutadans, convertir-se en normes i institucionalitzar-se».

Aquests vuit requisits bàsics, segons l’esmentat autor, són: 1) llibertat d’expressió,2) llibertat d’associació, 3) fonts alternatives d’informació, 4) eleccions lliures i justes, 5) dret de vot, 6) dret a ser elegit, 7) dret dels líders polítics a competir per aconseguir suport i vots, i 8) institucions per a fer que les polítiques públiques depenguin dels vots i altres expressions de preferències.

L’acompliment d’aquestes condicions, com a “viatge inacabat” que és la democràcia, pot ser gradual, però la fi nalitat és aconseguir la sobirania popular, que, com escriu Norbert Bobbio, «signifi ca purament i simplement poder suprem, es a dir, poder que no en reconeix, por sobre de si mateix, cap d’altre».

Poder suprem del poble, per a què? Per a arribar a l’autèntica democràcia real; és a dir: la llibertat, la justícia i el benestar, material i moral, per a tots els ciutadans. Son molts els experiments –èxits i fracassos– que la història ens mostra per intentar aconseguir això. I nombrosos els tractats teòrics de tota mena.

Per al sociòleg Alain Touraine, «l’abast de la concepció de la democràcia no pot reduir-se a un mer mecanisme per a l’elecció dels nostres representants a les institucions».

De la seva part, el sociòleg Salvador Giner afegeix que «suposa una manera de ser, d’actuar i de participar, és a dir, es tracta d’una cultura”, la qual pressuposa “la condició de ciutadà, la major conquesta de la civilització moderna», ja que «la condició ciutadana és la que permet avui als humans fer valer la seva humanitat». Però «no solament compten, per a la democràcia republicana, l’imperi de la llei, la representació parlamentària, les llibertats garantides y la independència respecte de la voluntat aliena arbitrària –per dir-ho amb Baltasar Gracian– sinó que és necessària també una ciutadania proactiva». “La ciutadania –afirma Giner– és la columna vertebral de l’ordre social democràtic de la modernitat».

Aquells requisits formals, abans exposats, i aquestes ideesde fons, vénen a respondre a la preocupació d’Alexis de Tocqueville de què «mentre no es defi neixi clarament i no s’arribi a un acord sobre les expressions ‘democràcia’, ‘institucions democràtiques’ i ‘govern democràtic’, es viurà en una confusió d’idees indesxifrable, amb gran avantatge per als demagogs i els dèspotes». És el cas, per exemple, del populisme i de la dictadura de les majories, que no té en compte les minories.

L’ideal de tota lluita per la democràcia, per tant, és el bé de tots els ciutadans. Però no és gens clar que tots els qui s’omplen la boca amb la noble i màgica paraula “democràcia” pretenguin, més enllà dels seus interessos personals, partidistes o de poder, el bé de la comunitat. Aquí resideix la gran farsa, al marge de si estem en una democràcia més o menys inacabada o en camí cap a l’ideal.

En el fons de les reflexions  recollides en el meu recent llibre “Democracia inacabada” (La Garbera,2010), fetes seguint la més rigorosa actualitat i des de la perspectiva i la vibració dels mateixos esdeveniments, hi bat la preocupació i el neguit per aquesta democratització veritable de la nostra vida política i social.

La manera crítica, severa o irònica, amb què sovint són escrites les seves  pàgines, no vol amagar una pretensió d’independència i sinceritat que l’amable lector haurà de jutjar.

(Introducció del recent llbre “Democràcia inacabada”)

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1299
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR