22 de Maig de 2011

Es dispara la dreta i s’enfonsa l’esquerra. En un ambient generalitzat de malestar i preocupació això pot semblar un contrasentit. I potser ho sigui, en el fons.

Segurament l’esquerra que tenim s’ha desgastat tant en el seu dolent i difícil exercici del poder, que ni aquells que, en moments crítics, hagueren de confiar-li la seva empara i defensa ja han perdut bona part de l’esperança que li atorgaren. Aquesta esquerra, que ha desencantat fins i tot els seus, té noms: Zapatero clarament a nivell estatal, i d’alguna manera, Jordi Hereu i l’ombre del Tripartit a Barcelona i a Catalunya.

Aleshores, al ciutadania indignada que no ha muntat campaments a les places ha buscat refugi en aquells que saben d’economia i de creació de riquesa, encara que amb freqüència miren més per a les seves butxaques que per a repartir-la. Potser per això no s’ha castigat, com es mereixia, la corrupció, que, per altra banda, s’ha demostrat que existeix a tot arreu.

I els votants, possiblement, han optat per la seguretat. La por és conservadora. I la indignació busca el canvi, fins i tot quan no veu molt bé on és el canvi que li convé. Farta del què hi ha, es posa a córrer més per fugir que per aconseguir allò que segurament tampoc trobarà, a curt termini almenys, en allò que ha votat. El panorama és complicat, i no hi ha Rajoy ni Trias que ho arreglin per demà.

Però si és veritat que d’il·lusió també es viu, la il·lusió ajuda a viure. Una nova etapa, com la que comença, pot infondre alguna esperança. Que els d’esquerra perdin la seva confiança en ells mateixos és greu, com és anòmal que la donin a la dreta. Potser passa perquè tot és més qüestió de noms i d’etiquetes que de realitats. I Bildu, que ha donat la sorpresa, és un misteri que aviat es revelarà...Mentre, l’independetisme català juga a fer els gegants de festa major...

Allò més real és que la preocupació i la indignació, que abans anava per barris, ara va omplint places i carrers. Ho omple gairebé tot. Els dels campaments que no semblen apostar per cap partit sino per una altra cosa,, són la veu d’aquest crit amarg i potent dels qui no tenen feina, dels que tanquen les seves empreses, dels que veuen perillar les pensions i dels ciutadans que demanen canvis en la manera de fer política al nostre país.

En aquests campaments, si s’escolta bé la seva veu de canvi profund, polifònica però clara, també ha nascut una esperança que algú haurà de recollir i abanderar.