28 de Juliol de 2015

La felbesa del "NO"

En el creixent debat públic entre el “sí” i el “no” a la independència de Catalunya, el discurs dels partidaris del “no” apareix com el més feble. I per diversos motius.

Perquè no han aconseguit un argumentari poderós i coherent, tot i tenir raons de pes i contundents; perquè no han sabut exposar-lo de manera convincent i s’han limitat a un simplista contraatac legalista i històric; perquè s’escuden en la contundència de posseir la veritat més que en el raonament; i perquè, entre d'altres coses, donen molt joc mediàtic a l’adversari en lloc d’ampliar i d'enfortir el seu.

Manca d’intel·ligència política? Carència d’agilitat mental i d’estratègia eficient?  ¿Esperit de superioritat, derivat de l’ostentació secular del poder? ¿Retraïment de la intel·lectualitat, per por de ser titllada de conservadorisme? ¿Incapacitat d’entrar en el fons del problema: legalitat democràtica versus radicalitat democràtica? ¿Infravaloració del sentiment popular –i de les seves reaccions– davant una suposada solidesa estructural pel fet de ja tenir estat?

Els dos corrents enfrontats responen d’una manera ben diferent davant aquests interrogants. Els partidaris del “sí” a la independència, amb habilitat, astúcia, convenciment i valentia. Els partidaris del “no” amb força malaptesa, ingenuïtat i retòrica autosuficiència. En ambdós casos hi ha carència de sil·logismes nets i hi sobren argúcies i eufemismes bruts.

Si a tot això hi afegim que l’emotivitat és més atractiva que el raonament, que les ancestrals reivindicacions, avivades, tenen més força que les reclamacions, que l’ímpetu dels sentiments sol imposar-se, col·lectivament –si hi ha lideratge–, als plantejaments equilibrats –i més si no hi ha lideratge fort– i fins i tot a la inèrcia de l’estatu quo, no ha d’estranyar que la posició conservadora del “no” es mostri més feble que la del “sí”, que és la que sap prometre i promet, il·lusòriament, el cel aquí en la terra.

En ambdós plantejaments hi falta més racionalitat i seny.