29 de Març de 2011

Ja el tenen agafat, a Zapatero

Els grans empresaris ja el tenen agafat, a Zapatero. Ja segueix els seus dictats, que són els que necessiten i li ha imposat la Unió Europea. Per això ara li demanen que no se'n vagi. Que no convoqui eleccions anticipades, com no para de reclamar Rajoy "per al bé del país". Ja és el ‘zapatero’ que els fa les sabates a mida. Ja és "el seu" Zapatero.


Va ser en el dinar que va convidar a més de quaranta grans empresaris que aquests, s'assegura, li van pregar que no convoqués eleccions abans d'hora amb l'esperança, naturalment i ja és confiar, que complís les reformes promeses per sanejar el dèficit i intentar activar l'economia. En la línia del que fa un temps li va demanar Duran Lleida al Congrés: faci les reformes que cal fer per sortir del pou i vagi-se'n. En altres paraules: immoli-se’n en el foc de les dures i impopulars mesures que l'economia i Brussel·les li exigeixen i després dimiteixi o convoqui eleccions.


No té una altra sortida que fer de la necessitat virtut. Oblidar-se del Zapatero que va guanyar les eleccions i ser un altre Zapatero. Fins i tot li podria ser rendible electoralment si no hagués comès tants errors abans i no fos ja massa tard ara. Sembla cert que només l’encerta quan rectifica. Però aquest ja no és el Zapatero original sortit de les urnes. El seu socialisme i progressisme ja estan en el bagul dels records. Ara, a l'escenari, representa un altre paper. El de neoliberal, com diuen els seus detractors en les pròpies files polítiques, els de l’esquerra més redical i els sindicats.


Tant és així, que els mateixos empresaris que l'acusaven de gairebé tots els seus mals ja no tenen pressa perquè marxi. Desprestigiat i políticament feble, no té més remei –de bona o mala gana– que seguir els seus dictats per intentar salvar l'economia del país. I posa tant d’èmfasi en aquesta representació del nou personatge teatral, que molts sectors de l'esquerra se senten desemparats, traïts i amb vertigen davant del buit.


I en el camp de l'esquerra que políticament ha quedat gairebé lliure i que mediàticament ja no cobreixen bé ni El País, ni Público, sorgeix com una necessitat de l'esquerra radical el nou diari La Voz de la Calle, de la mà i finançat per un multimilionari comunista, amic de Carrillo. Paradoxes de la vida. Però, qui és el carrer? Quina és la seva veu? És clar..., depèn del carrer... Però ja no és, ben segur, el que hi viu el transvestit Zapatero.