09 de Novembre de 2010

Com es mesura l’èxit o el fracàs d’un viatge pastoral del Papa? Per la quantitat de gent que ha anat a rebre’l? ¿Per la intensitat dels crits favorables de la gent,  al seu pas pels carrers? Per l’espectacularitat dels actes celebrats per aquest motiu? Per la majestuositat del temple que hagi anat a consagrar? ¿Per la major o menor assistència de cardenals, bisbes, sacerdots i religiosos? ¿Per si hi han anat poques o moltes autoritats oficials: reials, governamentals, polítiques, sindicals o de l’elit de la vida civil? Potser pels discursos que s’hi han pronunciat i de la llengua en què s’han fet?

No sembla molt apropiat, en aquests termes, parlar d’èxit o de fracàs d’una visita del Papa quan,  expressament, s’ha pretès que fos pastoral, és a dir, que es considerés de caràcter religiós. En aquest cas, cap de les preguntes anteriors no és pertinent. La religiositat és més íntima que el que és massiu i espectacular. És una cosa massa sensible com perquè pugui ser valorada amb un joc de “pesos i mesures”. És en un altre ordre que el de les realitats materials. En un pla que no poden captar ni els més minuciosos estudis demoscòpics ni les televisions de més alta definició.

Per això és més que discutible que el que és pastoral es vulgui realitzar amb avions, grans edificis, multituds al carrer, mesures de seguretat, intercanvi de discursos més o menys intencionats i politització o apropiació de cada gest i cada paraula. La religiositat és més subtil i personal que tot això, per bé que també es pugui exterioritzar socialment. Pot ser que, fins i tot, una exquisida parafernàlia creï un clima propici a desvetllar consciències adormides, però també és molt possible que desencanti les més sensibles –i potser més autèntiques– per una certa banalització d’allò que és més contrari a la banalitat.

A l’interior de les consciències s’hi entra per les vies honestes de la raó, dels sentiments autèntics i dels testimonis exemplars de servei a la veritat i l’amor a la persona en la seva integritat i la seva transcendència. Com una “oferta”   a les persones –mai una imposició, directa o indirecta- d’una manera de viure i d’entendre el sentit de la vida, en la seva quotidianitat i en la seva transcendència.