03 de Febrer de 2013

Enfonsar o salvar la nau?

Massa rotund, segurament. Rajoy pot respondre pels seus fets, però és molt difícil que pugui fer-ho pels del seu entorn. Hi ha un consens força generalitzat sobre l'honestedat personal de l'actual president del govern. Els dubtes s'estenen en relació a alguns personatges que l'envolten, i sobretot que l'envoltaven i ara vengen.

La gravetat de les acusacions requerien un desmentit clar. Més clar que rotund. La rotunditat no sempre afavoreix la claredat. Respecte a la seva defensa personal, de la seva figura pública i privada, Rajoy ha estat bastant convincent. I l'opinió popular així sembla percebre-ho. Ja és important, però no suficient.

L'honestedat d'una persona, d'un cap, no comporta ni empara la d'altres del seu equip actual o anterior. Pretendre-ho, seria un error. D'aquí la reacció del líder de l'oposició, Rubalcaba, en acusar Rajoy d' "enrocar-se", de col·locar a la defensiva amb tots els seus, sense admetre possibles casos reprovables. Això, a més de perillós, contribueix a respostes també contundents.



I no són precisament actituds de rotunditat i contundència verbals les que requereixen les actuals circumstàncies de comprensible irritació per la corrupció molt generalitzada, de mútues acusacions molt pujades de to en el terreny polític, i de gravíssima crisi econòmica i social. Afegir més llenya al foc no conduirà a cap solució. S’ha de netejar, amb celeritat i fermesa, el terreny embrutat per tant comportament personal i institucional irregular i delictiu. Però, sense demorar això, la prioritat de tota prioritat, és salvar la nau, en lloc d'enfonsar-la.

Sembla, però, que es fa tot el contrari, conscient o inconscientment, en nom d'un "patriotisme" que cadascú interpreta a la seva manera. És patriòtica, certament, la denúncia de la corrupció rampant i que ho emmerda tot, és patriòtic exigir totes les responsabilitats, peti qui peti, és patriòtic, fins i tot, indignar-se i irritar-se i mostrar-ho públicament, com a teràpia social i perquè s'assabentin els que s'hagin assabentar sense discriminació. El límit sensat és no cremar la nau i que no ens enfonsem tots.


En aquestes reaccions irades comprensibles, cal distingir bé el raonable dels interessos més o menys ocults. Interessos del partit governant a mantenir-se; interessos dels partits de l'oposició a guanyar terreny en aquest riu regirat, interessos dels protagonismes personals bastards, els interessos localistes sobre els generals, interessos d'alguns mitjans a augmentar audiència i vendes a costa del que sigui.

Denunciar tot això també és patriòtic.

Però la màxima urgència, la primera prioritat, és el bé comú d'un país i uns ciutadans que suren en salvavides o ja sense salvavides enmig d'una tempesta econòmica i social, i la qual s'està afrontant com es pot a costa de molts sacrificis. No és hora de tirar més llenya al foc ni de tirar més aigua dins del vaixell perquè acabi enfonsant-se amb tots dins.

És l'hora de la supervivència per sortir a flotació el més aviat i millor possible.

Per això hi ha unes institucions -polítiques, legislatives, jurídiques i governamentals- que, malgrat tots els seus inadmissibles defectes, cal que segueixin funcionant. Ni l' "enroc" del Govern, en la seva defensa a ultrança, ni la demagògia de certa oposició irresponsable, ni la voracitat d'uns mitjans frívols o poc sensats, ni l'aldarull del carrer més o menys dirigit o orquestrat, contribueixen a aclarir res ni a amanir el rumb de les coses.



O som capaços, entre tots (encara empassant gripaus), d'alçar l'estendard del "seny", per sobre de totes les onades embravides del mar revolta, o, al final, per tots "doblaran les campanes".