10 de Desembre de 2011

Grans I complicades “cimeres”, econòmiques i polítiques, que es fan i es desfan. Organismes internacionals impotents, governs que cauen o que canvien de color, comissions d’experts que s’entretenen fent informes, agències de valoració que escombren cap a casa, bancs descapitalitzats, caixes que es transformen en bancs, que s’hi fonen o s’hi confonen, borses que ballen la yenka, capitals que fugen buscant un lloc on refugiar-se, empreses que canvien de país perseguint costos més baixos, empresaris que es passen a l’economia submergida per poder  sobreviure, treballadors que es queden sense feina, famílies que pateixen. Aquest és el panorama.

I el ciutadà, desconcertat i indefens. Un dia li diuen que gastar és contribuir al desenvolupament, l’endemà, que ha d’estalviar per patriotisme, i després, que compri per evitar que indústries i comerços tanquin. I tot això s’incentiva o s’ha incentivat. I quan l’una cosa i l’altra estan incentivades, resulta que la culpa és del deute de tothom: estat, autonomies, diputacions, ajuntaments, empreses públiques, organismes de serveis públics i privats, gent que viu per sobre de les seves possibilitats... Un galimaties d’endeutament i d’endeutats.

La culpa és de l’economia de la dilapidació en què tots ens hem instal·lat. De l’estat que construeix aeroports, ferrocarrils i autopistes on no hi ha gent. De les autonomies que s’han muntat com un miniestat i han cregut ser-ho. D’ajuntaments i diputacions que aixequen poliesportius i auditoris a tort i a dret per guanyar vots. Dels nous rics que presumeixen de cases i cotxes per satisfer la seva vanitat o per competir amb el veí. L’economia del malversament.

Però, més enllà d’aquesta fira de despropòsits i vanitats, el pitjor malversament no està tant en els serveis públics prestats als ciutadans –que també, pels seus abusos– com en les seves grans i cares estructures, materials i administratives, engruixides artificialment per raons polítiques i d’amiguisme i no per gestions de rendibilitat. És aquí on les tisores han de retallar amb criteris de racionalitat. Fer més i millor, i amb un cost menor.

Això no es resol en les espectaculars “cimeres”, polítiques i econòmiques –la freqüent grandiloqüència i ineficàcia de les quals tenen desconcertats els ciutadans–, sinó en l’aplicació diària de criteris de rigor i productivitat en les inversions i en la gestió dels assumptes interns de cada país. Els grans miracles, sovint, els trobem en les petites coses. Que són les que entén el ciutadà. La resta sona a divertimento.