15 d'Abril de 2010

Havíem quedat que calia regenerar la nostra vida política, i el que actualment es fa és erosionar-la i destruir-la amb irresponsables atacs a les institucions i a tota la classe política. I això és una insensatesa.

Es fa des de dins de les institucions (no sempre a l’alçada) i de la classe política (massa mediocre) – amb intrigues intestines i vils baralles–, i des de fora, pels qui s’atrinxeren en plataformes mal anomenades cíviques – gairebé sempre animades o subvencionades per partits o des d’instàncies de governs de diferent nivell i signe– o pels qui comanden o influeixen decisivament en alguns mitjans de comunicació, públics i privats, i perverteixen llur funció de portaveus de l’opinió pública.

Aquesta allau de gestos, d’accions i de pronunciaments, amb motiu de qualsevol esdeveniment, va en preocupant augment, i hi prenen part des de ciutadans anònims a altes personalitats amb responsabilitats o que n’han tingudes. I van  destinats, conscientment o frívolament, a desgastar i a desprestigiar les més altes institucions de la nostra democràcia (Corona, Constitució, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Parlaments...) i a tots els polítics –com a classe i sense cap distinció–, gràcies als quals la nostra vida pública funciona regularment, millor o pitjor.

Aquest és el camí més directe cap a l’enfonsament de l’edifici democràtic i d’estat de dret que es va aixecar per consens de les diferents forces polítiques –de dins i de fora i de tot signe bàndol i signe– després de la dictadura i que fou referendat per la  gran majoria del poble.

Són admissibles tots els intents de revisió que es vulguin fer, en aquells pactes i en les seves circumstàncies. Sense cap mena de dubte. Però si bé sembla més aviat una feina d’historiadors solvents tampoc no es pot negar a les noves generacions, que segurament ho faran amb més bona intenció (cal suposar-ho) que amb elements de primera mà per a valorar en la justa mesura allò que amb tant d’esforç i meritòriament es va fer. El que és difícil d’admetre és que els mateixos que llavors van pactar la manera d’encarar el futur de la nostra convivència col·lectiva ara se’n desdiguin per interessos personals o de partit. ¿Volen tornar on érem?

Millorem el que calgui millorar, faltaria més. Revisem el que calgui revisar, naturalment. És a dir, regenerem la nostra vida política (lema electoral, d’altra banda, de tots els partits polítics), però no implantem la cultura de la seva destrucció sistemàtica. En una democràcia  tot és opinable i criticable, però les lleis hi són perquè es  compleixin, i les sentències, perquè siguin acatades.

Actuar d’una altra manera seria apostar per la llei de la selva i aplanar el camí cap a una nova dictadura. No perdem la memòria històrica... La de tots.