06 de Febrer de 2014

Defensa de Catalunya

A Catalunya se l'entén i se la defensa des de la serenitat emotiva, no des de l'emotivitat passional. Des de la racionalitat sentimental, no des de la crispació irracional. Catalunya és sentiment i raó. En aquesta barreja està l'arrel de la seva identitat.

L'enteniment i la defensa de Catalunya presenta, per tant, dos fronts: conrear la comprensió de la seva forta personalitat, perquè no es desbordi en la "rauxa" (entre creadora i suïcida), i no treure-li l'aire que necessita per no sentir la temptació de tancar-se en ella mateixa (en l'ofec victimista o rancorós).

L'actual envestida secessionista de bona part de la seva ciutadania, encoratjada imprudentment des d'instàncies governamentals, no és gratuïta ni capriciosa, doncs té arrelament històric i, sobretot, motivacions reals d'incomprensió i greuge, explotades sovint per interessos partidaris o sectaris.

La "rauxa", liderada per la calculada inconsciència d'alguns, està a punt de desbordar els límits de la bona convivència i del marc legal democràtic, en nom de principis eteris més idealistes que pràctics. La incomprensió i el greuge  han despertat l'emotivitat passional per sobre de la racionalitat sentimental. El "seny" (que no vol dir conformisme), sembla ara arraconat en una posició de resistència, però a les urnes sol imposar, una i altra vegada, el seu criteri.

I el criteri del "seny" no és trencar la baralla, sinó millorar o canviar les regles del joc. A la insensatesa de "Destruir Espanya", títol d'un demagògic i oportunista llibre recentment aparegut, la sensatesa demana la defensa de Catalunya des del compliment sense trampes del pacte constitucional, massivament ratificat pels catalans, i en el què es distingia clarament entre "regions" i "nacionalitats".

Reclamar el legítim respecte íntegre a la "nacionalitat" de Catalunya (contrari a l'homogeneïtzació del "cafè per a tots", que erròniament o maliciosament ha prevalgut), seria la forma més realista de comprendre, des de fora, la seva singular personalitat, i de defensar-la, des de dins, sense plantejaments traumàtics.

La solució, per tant, a l’erròniament anomenat "problema català", ja que és només d'una part molt important de la plural i diversa Catalunya, està en la mateixa Constitució (fins ara mal aplicada), que s’hauria de complir més honestament per tots, i modificar-la en el que faci falta i que evidentment reclama la nova societat , i no en trencar, que podria conduir a la "destrucció" d'Espanya i de Catalunya. L'experiència històrica ho avala.