e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

08 d'Agost de 2008

Com es pot complir bé una norma mal feta? Això és el que passa amb l’estatut de Catalunya. Es va fer barroerament i va sortir un nyap. Políticament i jurídicament.

Políticament perquè no va néixer de cap necessitat urgent ni de cap veritable demanda social. Fou, inicialment, fruit d’unes ambicions polítiques conjunturals i personals, les de Zapatero i de Maragall per guanyar-se el respectiu poder presidencial d’Espanya i de Catalunya.

Jurídicament perquè sorgí d’una barreja d’interessos i de plantejaments polítics diversos i fins i tot contradictoris, que havien de desembocar forçosament en un text confús i inaplicable. Pretendre harmonitzar les idees d’autonomia, federació i confederació és com intentar trobar la quadratura del cercle, com ens explica, amb arguments i claredat, el catedràtic Francesc de Carreras.
 
És per això que, un cop aprovat aquest estatut, molt rebutjat i sense haver despertat gaire entusiasme, el Govern central i la Generalitat no aconsegueixen posar-se d’acord a l’hora de voler aplicar molts dels seus punts clau.  Per exemple en el tema del finançament, que ara, en uns dels  moments polítics més calents i perillosos, els enfronta, fins a provocar reaccions unitàries de les forces polítiques catalanes i començar a sentir-se allò de si és l’hora de dir adéu a Espanya

El dia 9 d’agost (i al cap de dos anys de la seva aprovació!) hi havia d’haver hagut un acord concret entre Govern i Generalitat per a l’aplicació del mecanisme del finançament. No ha estat possible. Per culpa de qui? Doncs ni del Govern ni de la Generalitat. La culpa pot ser que sigui compartida, ja que un acord entre dues parts no és possible si l’una de les dues no ho vol. Però en aquest cas la culpa és sobretot del mateix estatut. Com es pot fixar la data exacta per a un acord que depèn de dues parts, de si aquestes dues parts el volen i poden arribar a un compromís sobre el text? És absurd.
 
I a sobre es tracta d’una qüestió difícil en si mateixa (com totes les qüestions en què intervé el diner) i també perquè repercuteix en les altres comunitats autònomes. És una qüestió que desborda tota negociació bilateral Estat-Generalitat i que per això ha d’encaixar en el marc jurídic general vigent, si és que no es vol caure en la inconstitucionalitat.
 
Des d’alguns sectors radicalitzats s’acusa el Govern central de demorar el tema, per evitar compromisos, mentre espera que el Tribunal Constitucional li faci la “feina bruta” i corregeixi o retalli, abans, el text estatutari. Text que Zapatero i Maragall van propiciar i aprovar.
 
L’Estatut és un nyap polític i jurídic, i en la pràctica així es demostra. ¿És estrany, doncs, que hi hagi qui tingui por de la sentència de l’alt tribunal? El mateix expresident Maragall, ¿no ha confessat que les coses es van fer malament i que hauria estat preferible modificar abans la Constitució que l’estatut que teníem? ¿No és tot això insinuar que l’Estatut no entra en l’actual Constitució? Ja anem bé...per anar a Sants.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1877
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR