21 d'Octubre de 2010

Catalunya perd pistonades

Erròniament, Catalunya s’automargina en les grans decisions del panorama polític general i perd pistonada. L’alarma comença a créixer fortament en l’opinió pública catalana, mentre els seus polítics continuen disparant en llurs jocs de fogueig.

Alguns esdeveniments concrets dels últims dies ja han fet efecte i constitueixen un seriós toc d’atenció sobre això. Són principalment, els quatre següents:

Primer. L’acord de Zapatero amb el Partit Nacionalista Basc (PNB) –que precisament està en l'oposició, a Euskadi–, que salva els Pressupostos Generals de l’Estat i garanteix la continuïtat de Zapatero en la presidència del Govern fins al final de la legislatura. Un pacte fosc i discutible, però molt important per a l’estabilitat del govern central durant gairebé un any i mig i mot rendible, econòmicament i políticament, per al nacionalisme basc i per a Euskadi –que veu complertes les  reivindicacions establertes en el seu Estatut d’Autonomia–, a més d’un reconeixement, de facto, com a possible mediador en el problema d’ETA.

Segon. Una certa marginació de Catalunya en l’última remodelació del Govern, en la qual andalusos i bascos guanyen posicions mentre que el Partit Socialista Català veu debilitada la seva posició en l’escena política general precisament en vigílies electorals, en què tot apunta a una victòria de Convergència i Unió, partit que presideix el lideratge ascendent d’Artur Mas. Tot plegat sembla una maniobra de Zapatero per a intentar comptar, en el futur, amb els vots parlamentaris de CiU. De moment a canvi de fum.

Tercer. La punxada dels anomenats referèndums sobiranistes catalans cada vegada que es fan en poblacions més importants, consultes populars que han desinflat una certa eufòria inicial i que finalment, en la pràctica, podrien resultar ser contraproduents per a les intencions immediates dels seus impulsors. S’ha pogut comprovar que el separatisme continua essent molt minoritari, a Catalunya, i ha deixat així d’ésser un objectiu despertador d’entusiasme, a curt termini i a mitjà termini, i un temor imminent per a la resta de l’estat espanyol.

Quart. A mesura que es van acostant les eleccions autonòmiques catalanes, els dos grans partits amb possibilitat de governar (CiU i PSC) es distancien més o menys clarament del sobiranisme –el PSC de manera contundent, i CiU més subtilment– buscant el vot dit espanyol, majoritari en les grans ciutats i en les àrees metropolitanes. I així queda patent el doble joc o l’ambigüitat d’algunes formacions polítiques de Catalunya: una cosa és la retòrica, per no perdre imatge interior i no deixar-se guanyar espai per la proliferació de partits i plataformes sobiranistes, i una altra és la necessitat d’una collita de blat de veritat en les urnes.
Amb les seves enceses i inacabables polèmiques domèstiques, per transcendentals que semblin, Catalunya gasta la pólvora de les energies que necessita per a influir decisivament en la governació estatal, com ha propugnat tradicionalment el catalanisme. I en aquesta automarginació s’immola (a curt termini inútilment) en profit d’un somni romàntic que algú ha qualificat de “refugi” de moltes frustracions i d’il·lusions difícilment abastables. Mentre Catalunya s’automargina, gastant pólvora en salves i en lamentacions victimistes, n’hi ha que s’emporten l’aigua cap el seu molí. Catalunya, cada dia que passa, perd més pistonades.