05 d'Octubre de 2008

És bo anunciar que els dipòsits dels ciutadans no corren cap perill. Cal donar confiança. Però quan això es repeteix massa vegades la gent en comença a dubtar.   

És molt bo que això es digui des dels més alts nivells del govern, com han fet Solbes i de la Vega, però convé donar dades. Als ciutadans no se’ls pot demanar, en economia,” la fe del carboner”.

El que és legal i està realment garantit són els dipòsits de fins a vint mil euros, que més aviat és poca cosa, molt poca cosa. Per això els països europeus s’han afanyat a augmentar molt considerablement les quantitats garantides fins als dos-cents cinquanta mil euros i més; fins i tot fins al cent per cent, com Irlanda.

De la Vega ha dit que aquí, si cal, també s’augmentaran. Quan caldrà, senyora de la Vega? Seria preferible no esperar que ens agafin les sorpreses. Per què no es fa, ja, i així molts de nosaltres quedaríem més tranquils?

Segurament l’esperança rau en la bona resistència que semblen tenir, en general, els nostres bancs i les nostres caixes. Probablement això és el que fa que no s’estengui la inquietud ni, encara menys, l’alarma. Cal felicitar les nostres caixes i els nostres bancs. El mèrit és sobretot d’ells, més que del govern.

Però en aquesta vida, i tal com estan les coses, mai no se sap què pot arribar a passar. El mateix Solbes acaba de dir que “cap entitat espanyola esta en perill”, però que “d’aquí a treure la conclusió de què estem protegits en front de tot i que no passarà res, jo crec que seria, per la meva part, excessivament agosarat”.
En els altres països prenen mesures, es posen a cobert. Són més prudents i cauts. És millor poder pensar que aquí no farà falta, que el nostre sistema financer és força sanejat, com coincideixen a dir els experts.

Encara que Zapatero vagi proclamant arreu que vivim en el país de les meravelles –llavors, per què l’havien de convocar a la cimera de París, que n’ha prescindit olímpicament?–, seria més prudent que prenguessin mesures ja, senyors del govern, no sigui que tinguem algun disgust. No vostès, sinó els ciutadans estalviadors, és clar.

Amb els diners dels altres no s’hi juga.