02 de Novembre de 2011

No és una crisi, és un drama. És diferent de les altres, és més que una crisi. I més que un drama per a milions de persones; una tragèdia.

Però continuem anomenant-la crisi perquè no hem adaptat el nom a la realitat. No és un típic moviment cíclic de l’economia, de desajustament entre oferta i demanda o de fallida d’un factor o de diversos factors. És un canvi profund, un corriment de terres en el mapa político-econòmic global.

El centre de gravetat econòmic i polític s’ha desplaçat. I la riquesa i la pobresa van intercanviant de lloc. I als països d’occident, els fins ara rics i poderosos, de moment els toca el paper de perdedors. Això no era previst, a curt termini.

Hi ha països, com França, que intenten aplicar les mesures tradicionals als canvis de cicle: progrés i depressió. Austeritat i estímul de la demanda per animar el mercat i la producció. Però producció i mercat ara són lluny: China, Índia, Brasil... Allà hi ha l’oferta massiva i barata; i també el poder de compra.
Altres països, com Alemanya, van començar abans l’austeritat i van millorar la producció amb talent innovador i l’oferta amb més productivitat. Resisteixen als efectes del desplaçament dels centres de gravetat. Per això manen i són líders, encara, en les nostres latituds.   

Però les previsions continuen essent dolentes. L’economia espanyola, diuen els experts, està estancada. I l’Organització Internacional de Treball ens adverteix que, malgrat els cinc milions de parats, la desocupació a Espanya encara no ha tocat fons. La crisi és molt més que una crisi, i en cada un d’aquests cinc milions de parats hi ha una tragèdia humana.

Reconèixer aquesta realitat comporta aplicar solucions diferents de les de sempre. A una situació radicalment diferent, mesures radicalment diferents. Ja no podrem viure com rics, i treballarem com pobres. Solament la capacitat d’adaptació i la intel·ligència innovadora ens salvaran, en un món que canvia a tota velocitat.   

A una crisi –econòmica i social– distinta, solucions noves per a un món globalitzat i desfigurat. Produir coses noves i diferents, de manera diferent i a preus competitius. Amb una autoritat política i una planificació econòmica mundials. I evitar, amb una equilibrada justícia distributiva, que hi hagi sectors socials que s’enfonsin, cada dia més, en la misèria.

Aquesta és una crisi diferent, que sabem quan va començar però no quan acabarà. Ni com. Això és una altra cosa.