10 de Febrer del 2012

El ciutadà no té la culpa

S'està matxucant  la gent per fer-la sentir-se culpable. Així serà més fàcil imposar sacrificis, durs i llargs. Si l'arriben a convèncer que és culpable, potser no només arribi a passar estretors resignada, sinó fins i tot contenta, per allò del bé de la col·lectivitat. Amb el seu sentit de la culpabilitat interioritzat, fàcilment s’autoinculpará. Fins i tot pot ser que arribi a demanar perdó en alguna processó de Setmana Santa. "Assumeixo, Senyor, aquesta creu, pels meus pecats!".


Però el ciutadà no en té la culpa, senyors polítics, banquers i estafadors. Els grans responsables de la gran crisi són vostès. Els que han dirigit el gran cotarro de la governació del país, els que han manejat com han volgut els diners grans i els que s'han embutxacat en grans obres públiques...

Continuar llegint...

20 de Gener del 2012

Fraga: "Yo le puedo silenciar"

No li guardo rancor, a Fraga, encara que podria.... No el vaig tractar gaire, però va ser prou per a passar de “víctima” a tenir-hi  una “bona relació”. Ell tampoc no era  donat al rancor; en el fons era un home bo i honest. Podia atropellar-te en un dels seus rampells autoritaris i al mateix temps apreciar-te, com em confessà fa anys, respecte a la meva persona, l’actual ministre d’Interior, Jorge Fernández, per exemple.   
   
Recordo bé, del dia que em va cridar amb urgència al seu despatx de Madrid, el seu «Espina, jo el puc fer callar.» A mi se’m va escapar de dir, sense malícia: «Vostè és ministre.» La reunió, dret, sense mirar-me als ulls ni donar-me la mà, va donar per a poca cosa més. Per què, aquella tensió? Doncs per un comentari meu d’unes quinze ratlles sobre...

Continuar llegint...

08 de Gener del 2012

Xoc de nacionalismes

En el xoc entre un nacionalisme gran i un altre petit -en grandària, s'entén-, el menor sol tenir les de perdre. Aleshores, a aquest no li interessa el xoc frontal.

Per molt que s'al·leguin raons de "dignitat" o d'"orgull nacional", o coses d'aquestes, jugar a perdre no té cap gràcia i pot comportar diverses desgràcies. Només cal repassar la història, més trista que gloriosa per a Catalunya, per molt que cantem allò de "triomfant".

Per això el gran gust del "no" de Mas-Duran a la investidura d'un Rajoy amb majoria absoluta, pot quedar-se en bastant menys que en un simple gust, potser en un simple autogol. Quan era tan fàcil i res compromès abstenir-se, com van fer els nacionalistes bascos i, fins i tot, Amaiur. I després, negociar, el que es pugui, clar. Però renunciar ja d’entrada..., i dificultar-ho encara...

Continuar llegint...

31 de Desembre del 2011

D'on surten les misses d’en Rajoy?

Dos escàndols. Que Zapatero ocultés el veritable dèficit a Rajoy i que aquest pugi impostos quan va dir que no pensava fer-ho. S'al·lega que un es deriva de l'altre, és a dir, que sense ocultació de l'anterior govern no hi hauria necessitat que el nou augmentés impostos. Això es diu i sembla, però vagin a saber

...
El que passa sempre és que d'algun lloc han de sortir les misses. I que solen sortir de la sagristia. I en economia no hi ha més sagristia que la butxaca dels ciutadans. Per això, si el dèficit és bastant més gran del que es va dir, hauran de sortir més misses de la sagristia. Més tisores, d'una banda, i més impostos per una altra.

És el que ha passat. Rajoy no és cap sant miracler, com no ho era Zapatero, tot i aquest va acumular força pecats. Ara caldrà començar a comptar els de Rajoy. Governar...

Continuar llegint...

13 de Desembre del 2011

El tercer gran gest del Rei

És el tercer gran gest del Rei. El primer va ser la seva decisiva contribució a restaurar la democràcia; molt més que un gest. El segon, la seva decidida actitud, també determinant, per sufocar la revolta militar del 23-F. I el tercer, l'exclusió del seu gendre, Iñaki Urdangarín, de tot acte de representació, per "no haver tingut un comportament exemplar", i mentre no es pronunciï la justícia.

L'avantatge d'una monarquia és que dóna estabilitat. Però, en principi, no té més 'mèrits' que el fet biològic de la successió. Una monarquia 'tacada' perdria el seu suport moral. Una 'taca' no pot ser estable, permanent. Per això ha de ser exemplar, poca cosa més se li demana. Si té altres virtuts, si fa mèrits, es va consolidant en el respecte i l'estima popular.

 És el que li ha passat a...

Continuar llegint...

10 de Desembre del 2011

El ciutadà desconcertat

Grans I complicades “cimeres”, econòmiques i polítiques, que es fan i es desfan. Organismes internacionals impotents, governs que cauen o que canvien de color, comissions d’experts que s’entretenen fent informes, agències de valoració que escombren cap a casa, bancs descapitalitzats, caixes que es transformen en bancs, que s’hi fonen o s’hi confonen, borses que ballen la yenka, capitals que fugen buscant un lloc on refugiar-se, empreses que canvien de país perseguint costos més baixos, empresaris que es passen a l’economia submergida per poder  sobreviure, treballadors que es queden sense feina, famílies que pateixen. Aquest és el panorama.

I el ciutadà, desconcertat i indefens. Un dia li diuen que gastar és contribuir al desenvolupament, l’endemà, que ha d’estalviar per patriotisme, i després, que compri per evitar que...

Continuar llegint...

04 de Desembre del 2011

No fer més comèdia

Quan un polític crida a «no fer comèdia», cal escoltar-lo. Sap de què va la cosa. Sap el pa que s’hi dóna. Té experiència, pròpia i aliena. I si qui fa aquesta crida és gat vell en política i la formula de manera concloent i a tota la societat, raó de més per a prestar-li tota l’atenció.

Des del seu privilegiat lloc d’observació –com a expresident de la Generalitat– i la maduresa de tota una vida dedicada la política, Jordi Pujol aixeca ara la veu per advertir  que «s’ha acabat l’hora de fer comèdia o de tergiversar». «I això –afegeix– val per a tothom.»

Que polítics, mitjans de comunicació, intel·lectuals, sindicats i patronal –als quals es dirigeix principalment– sovint «fan comèdia o tergiversen» la realitat i...

Continuar llegint...

21 de Novembre del 2011

Que el triomf no l'encegui

Després del seu gran triomf electoral, i precisament perquè aquest triomf no li pugi al cap, com va passar a Aznar –a qui ha superat en vots i escons–, i després de deixar al seu nivell més baix el socialisme representat per Zapatero, “l’evaporat”, Mariano Rajoy hauria de tenir sempre presents dues reflexions:

Primera. No oblidar mai la promesa, feta des del “balcó de la victòria”, de tenir sempre la mà estesa a les altres formacions polítiques a l’hora de governar, encara que els ciutadans li hagin donat la majoria absoluta i, per tant, suficient per a portar el timó del govern. També Aznar va fer aquesta promesa, de la qual s’oblidà l’endemà mateix. Fou el seu gran error.

Segona. No és exacte que la millor política social “és” una bona política econòmica, com se sol dir,...

Continuar llegint...

08 de Novembre del 2011

El debat que no mou vots

Pocs vots haurà mogut aquest debat. Cada candidat ha cuidat a les seves clienteles, que segurament s'hauran consolidat. Bon debat, sense grans sorpreses, que ve a enfortir el bipartidisme i el centralisme, en ignorar, d'una banda, als altres partits i, d'altra, les reivindicacions territorials (ni una paraula, per exemple, sobre federalisme ni Pacte fiscal).

Cada contrincant portava a la seva motxilla uan càrrega que el condicionava. Rubalcaba la d'haver estat vicepresident d'un govern fracassat. La motxilla de Rajoy era més agraïda, plena d'enquestes favorables, però que podrien canviar de signe a la menor relliscada important.



Rubalcaba ha intentat -i això li podria suposar alguns vots- erigir-se en portaveu dels descontents, oblidant que ha estat figura clau del govern responsable, en gran part, del descontentament. És curiós que el nom del president del Govern ningú l’ha pronunciat;...

Continuar llegint...

02 de Novembre del 2011

Això no és una crisi, és una altra cosa

No és una crisi, és un drama. És diferent de les altres, és més que una crisi. I més que un drama per a milions de persones; una tragèdia.

Però continuem anomenant-la crisi perquè no hem adaptat el nom a la realitat. No és un típic moviment cíclic de l’economia, de desajustament entre oferta i demanda o de fallida d’un factor o de diversos factors. És un canvi profund, un corriment de terres en el mapa político-econòmic global.

El centre de gravetat econòmic i polític s’ha desplaçat. I la riquesa i la pobresa van intercanviant de lloc. I als països d’occident, els fins ara rics i poderosos, de moment els toca el paper de perdedors. Això no era previst, a curt termini.

Hi ha països, com França, que intenten aplicar les mesures tradicionals als canvis de cicle: progrés i...

Continuar llegint...