e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

18 de Febrer del 2009

L'Estat en vaga?

Vaga en la Justícia, ara. I per què, no demà, a Les Corts? I en el Govern? O el Rei? Tots els poders estatals, tot l'Estat en vaga!

Posats a desbarrar, desbarrem tots. Tots tenim queixes, reivindicacions i drets a reclamar. Vaga, doncs, de ciutadans? Vaga general, com la que es diu per a l'un d'abril? Tot el país en vaga?. Tanquem el país, senyor Zapatero.

Raons no ens en falten. Ens sobren. A tots. Sobretot quan ara se'ns diu, pels mateixos que van negar la crisi, que aquesta va per a llarg, que no es veu el final del túnel. Es pot, potser, disculpar al més prudent Solbes (ja menys solvent), pel seu problema en la vista, però al abans etern somrient dels ulls blau-zapateril, no se'l pot disculpar gens.

A la seva política del "prometo, encara que no pugui prometre", de l'"engany, encara que no pugui enganyar", s'ha sumat la del "nego la crisi, encara que no la pugui...

Continuar llegint...

10 de Febrer del 2009

L'espiral del nerviosisme

No per dir-ho Zapatero cridant més es desconfiarà menys d’ell. No per desqualificar-lo Rajoy amb la frase més ocurrent deixarà ell mateix de ser menys creïble. Tots dos estan massa nerviosos. I el nerviosisme es contagia a la societat.

Davant situacions greus, com l’actual, la societat necessita, precisament, polítics serens. Així com també mitjans de comunicació equànimes. I, en general, no tenim ni una cosa ni una altra. Això ens condueix a tots cap a l’espiral del nerviosisme.

El cos social queda, així, baix de defenses, menys immune i amb una menor capacitat de reaccionar davant els problemes. Ni assimila les receptes que se li proposen, ni engendra energies pròpies. És un cos seriosament debilitat davant la necessitat de tirar endavant. Son els efectes paralitzants del nerviosisme col.lectiu.

És lògic que els dirigents...

Continuar llegint...

29 de Gener del 2009

Mendicar la confiança

La confiança no es demana, es guanya. Tota la intervenció de Zapatero en el programa Tengo una pregunta para usted tenia un clar objectiu: recuperar part de la confiança perduda pel president del Govern, fins i tot recorrent a noves faltes a la veritat. Així no es guanya la confiança.

Tampoc repetint, com una tornada: “hay que tener confianza”, “tengan confianza”, “yo tengo confianza”... Quan s’ha d’insistir tant en el moment de demanar alguna cosa, segur que en tens molta necessitat. I és molt probable que no ho aconsegueixis. La confiança no es demana, es guanya; i aquell que l’ha perduda de manera tan ostentosa, és difícil que la recuperi.

Quan s’han fet tants mèrits perquè molta gent ja no confiï en tu, resulta temerari i contraproduent pregar-li que torni a confiar. Sobretot si per intentar guanyar-te aquesta...

Continuar llegint...

21 de Gener del 2009

Boniques paraules d'Obama

Massa boniques paraules perquè es compleixin. Obama és un somiador, un poeta de la política. Els grans líders sempre tenen molt de somiadors i de poetes. Sense bells somnis i un verb poètic no s'aixequen els ànims ni es mobilitzen les masses.

Obama, diuen, ha aixecat els ànims del món i conjurat noves energies en la gent. Amb dues paraules precises, oportunes i ben dites: esperança i esforç. Capaces de fer miracles. També de crear desenganys. La tossuda realitat es pot canviar, però fins a un cert punt... abans de l’horitzó

Ja sembla miraculós que, en les actuals dures circumstàncies, hagi sorgit un líder mundial de tanta solidesa. És més que un líder polític, gairebé un nou predicador de les benaventurances.

Por això el President negret ha arribat a l'ànima de milions de ciutadans...

Continuar llegint...

28 de Desembre del 2008

Independència... 'ara no toca'?

Realisme i utopia de Jordi Pujol. L’expresident de la Generalitat acaba de dir que «no aconsellaria que es proclamés la república, entre altres coses perquè, simplement, no s’aconseguiria». Voleu una visió política més realista?

Ho ha afirmat, com qui no diu res, en el Tercer Congrés Catalanista. Tanmateix ha explicat que en el cas que s’aconseguís una república catalana ell no seria pas l’últim a apuntar-s’hi. Una altra mostra de política realista –i oportunista?- de l’expresident Pujol.

I una tercera prova. No aconsella proclamar la independència de Catalunya perquè no hi ha massa social suficient per a assolir la plena sobirania i perquè Catalunya ha plantejat coses «amb un punt de frivolitat, lleugeresa i fanfarroneria que un país feble no es pot permetre».

Ha opinat, sense...

Continuar llegint...

14 de Desembre del 2008

Sense La Vanguardia en català no som "nació"

Mentre La Vanguardia, el diari de més tirada i més representatiu del país, no sigui en català, resultarà sempre difícil poder afirmar que Catalunya és una nació. Igualment es podria dir dels mitjans audiovisuals: mentre les ràdios i les televisions en català no siguin, aquí, les més escoltades i vistes, costarà de fer creure que som realment una nació. Sobretot quan de la llengua en fem, crec que erròniament, la nostra essencial contrasenya d'identitat.
 
I ens haurem d'acontentar amb la lapidària afirmació del conseller  Tresserres quan diu que «Catalunya és una nació possible, no una nació inevitable.» D'aquí els neguits que es viuen per a la "construcció nacional" d'aquest país i els esforços que s'hi esmercen. Es dedueix, per tant, que estem en una fase de...

Continuar llegint...

30 de Novembre del 2008

Carregar-se l’Estat de Dret

És preocupant aquest clima amenaçador que van creant alguns partits polítics, institucions i opinadors catalans en contra del què pugui decidir el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Perquè és un atemptat directe a l’Estat de Dret i, en conseqüència, va contra el nostre sistema democràtic. Sigui en nom del que sigui –fins i tot, subjectivament legítim- són actituts antidemocràtiques.

És lícit discrepar de l’actual legislació fonamental, perquè en política no hi ha dogmes. És lícit, també, pensar que la nostra democràcia és perfectible i que caldria perfeccionar-la, atenent a la pròpia experiència i a la d’altres països amb més tradició democràtica. Hi ha camins legals –no sempre fàcils, és cert- per a fer-ho.

El...

Continuar llegint...

20 de Novembre del 2008

Segrest polític del CAC

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC, nasqué amb pecat original. I això no hi ha baptisme que ho pugui esborrar. Ni que tots els seus membres es submergissin a les aigües del Jordà.

Sempre pesarà sobre aquest organisme regulador la sospita, que és el pitjor que li pugui passar a un ens d’aquestes característiques i amb una missió social tan important com la que té encomanada. Missió que consisteix, nogensmenys, que vetllar pel bon funcionament, pluralisme i qualitat dels mitjans audiovisuals (televisions i ràdios) i la distribució segons la normativa i amb criteris de neutralitat de les noves llicències d’emissió.

Quan els seus membres no només han estat proposats per quotes de partit sinó que a més a més uns són polítics amb carnet i altres han ocupat molt recentment càrrecs polítics de...

Continuar llegint...

05 de Novembre del 2008

Crisi amb xarxa

La novetat d’aquesta crisi econòmica, respecte a altres d’anteriors, és que –com en un circ– som davant una crisi amb xarxa protectora. Alguna cosa s’ha après de les anteriors, especialment de la de 1929, en què va regnar el caos econòmic i la desgràcia recaigué sobre els més febles.

Encara que tard, i no sabem amb quin grau d’eficàcia, els governs dels països més civilitzats han reaccionat i van estenent una àmplia xarxa de protecció per evitar caigudes mortals. En el sector econòmic i en el social. Perquè el sistema financer no s’ensorri, soterrant la maquinària econòmica, i perquè els sectors més vulnerables –famílies i empreses petites– no s’enfonsin en la misèria.      

Hi ha més consciència social, sens dubte, i tant...

Continuar llegint...

30 d'Octubre del 2008

No és només el cotxe de Benach

Encara que hagi aixecat un escàndol, el problema no és el cotxe de Benach, president del parlament català. El problema de veritat són els moltíssims cotxes oficials dels benach i dels no benach que pul·lulen per tot el país, amb els respectius xofers, és clar, i que amb les autonomies –on han aparegut reietons com bolets- s’han multiplicat exponencialment.

No es tracta de qüestionar l’Estat autonòmic, però ja és hora que es faci públic el que costen  l’administració de l’Estat i les distintes administracions autonòmiques. I també que s’aclareixi  si l’augment de les despeses que suposen les autonomies s’ha vist compensat per la corresponent disminució dels costós en l’administració central o, al contrari, s’hi ha afegit.

Però encara és més...

Continuar llegint...