e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

29 d'Abril del 2010

Montilla no trenca amb Espanya

Confondre Catalunya amb nacionalisme és un error, com ho és confondre-la amb una simple part alíquota d'Espanya. És bastant més que tot això. Catalunya és Catalunya.



És la primera premissa per entendre des de fora i també perquè s'entengui ella mateixa des de dins. No tots els catalans, ni de bon tros, són nacionalistes. Tampoc tots els catalans, encara menys, se senten una simple part d'Espanya. 



Per tant, les simplificacions, en un sentit o en un altre, condueixen irremeiablement al desconeixement de la realitat. I a actuar des de l'Estat i des de la classe política catalana de manera inadequada. O bé, des de l'Estat, desconeixent (o sense tenir en compte) que el poble català, amb tota la seva complexitat, és un col·lectiu amb personalitat a respectar, a tenir en compte i a escoltar, o bé, des dels dirigents catalans, a...

Continuar llegint...

26 d'Abril del 2010

On és la crispació

La crispació es troba, principalment, en la classe política i en els mitjans de comunicació. No hi ha crispació política, en la societat. Només la que, interessadament i irresponsablement, li transmeten aquella i aquests.   
Els polítics necessiten vots i agiten, remouen i enfronten la gent perquè es mobilitzí per algunes idees, interessos o sentiments i els votin. Els mitjans de comunicació necessiten lectors i anuncis i, fent-ne plat per als polítics, n’hi ha que armen els seus espectacles per vendre. Això és ètic?
Les preocupacions, les penes i el malestar de la majoria de ciutadans són en un altre lloc. En altres coses més  concretes que els preocupen i els fan sofrir en la seva vida diària. No en les lluites ideològiques, partidistes o d’interessos de campanar –sovint falses i virtuals– amb què...

Continuar llegint...

23 d'Abril del 2010

Un franquista en el Saló Sant Jordi

Ningú no va rebutjar l’elecció de Barcelona com a seu olímpica dels Jocs de 1992 pel fet que arribés de la mà del franquista Samaranch. Pasqual Maragall i Narcís Serra, com tot Espanya i tot Catalunya, van saltar de joia ostensiblement, en unes imatges memorables.

Ara, mort als vuitanta-nou anys, el cos del franquista Samaranch ha ocupat el centre del noble saló de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya, i ha estat acomiadat solemnement pel govern català de Montilla i pels reis d’Espanya. I la ciutadania catalana i l’espanyola estan tristes i de dol. Hem perdut un català universal que ens va proporcionar dies de molta glòria, de la que encara en vivim.

Alguns polítics catalans de l’anomenat progressisme nacionalista de l’esquerra han quedat descol·locats. No han sabut reaccionar o ho han fet des la timidesa o del rancor. Són els incapaços...

Continuar llegint...

19 d'Abril del 2010

Però, què s'espera d'una sentència?

«Fou un error, això de fer un nou estatut abans de modificar la Constitució.» Paraules reveladores de tot el que passa actualment. Diagnòstic i pronòstic precisos de l’expresident Pasqual Maragall, qui, com a promotor principal –juntament amb Zapatero– del text del nou estatut català, coneixia bé les intencions de fons d’aquella operació. Ni més ni menys que modificar indirectament el text constitucional amb un estatut que el desbordés. Aquí hi ha el quid de la qüestió.

Per això té raó Joan Puigcercós, president d’Esquerra Republicana, quan adverteix que l’esperada sentència sobre l’Estatut està en mans «dels qui volen retallar-lo i dels qui volen retallar-lo encara més». Res de magistrats progressistes i conservadors. Inevitablement, l’Estatut en sortirà retallat;...

Continuar llegint...

18 d'Abril del 2010

Però, què se n'espera, de la sentència?

«Fou un error, això de fer un nou estatut abans de modificar la Constitució.» Paraules reveladores de tot el que passa actualment. Diagnòstic i pronòstic precisos de l’expresident Pasqual Maragall, qui, com a promotor principal –juntament amb Zapatero– del text del nou estatut català, coneixia bé les intencions de fons d’aquella operació. Ni més ni menys que modificar indirectament el text constitucional amb un estatut que el desbordés. Aquí hi ha el quid de la qüestió.

Per això té raó Joan Puigcercós, president d’Esquerra Republicana, quan adverteix que l’esperada sentència sobre l’Estatut està en mans «dels qui volen retallar-lo i dels qui volen retallar-lo encara més». Res de magistrats progressistes i conservadors. Inevitablement, l’Estatut en sortirà retallat;...

Continuar llegint...

15 d'Abril del 2010

Destruir no és regenerar

Havíem quedat que calia regenerar la nostra vida política, i el que actualment es fa és erosionar-la i destruir-la amb irresponsables atacs a les institucions i a tota la classe política. I això és una insensatesa.

Es fa des de dins de les institucions (no sempre a l’alçada) i de la classe política (massa mediocre) – amb intrigues intestines i vils baralles–, i des de fora, pels qui s’atrinxeren en plataformes mal anomenades cíviques – gairebé sempre animades o subvencionades per partits o des d’instàncies de governs de diferent nivell i signe– o pels qui comanden o influeixen decisivament en alguns mitjans de comunicació, públics i privats, i perverteixen llur funció de portaveus de l’opinió pública.

Aquesta allau de gestos, d’accions i de pronunciaments, amb motiu de qualsevol esdeveniment, va en...

Continuar llegint...

30 de Març del 2010

L’Estatut supositori

El Constitucional no en té la culpa, la tenen els polítics que l’han posat davant l’obligació d’aconseguir la quadratura del cercle. No es tracta pas de coronar amb una aureola de sant tots els membres de l’Alt Tribunal, es tracta de denunciar tanta hipocresia dels polítics davant el tema de l’estatut català i la sentència que ha d’emetre, per imperatiu legal, l’òrgan encarregat de vetllar pel compliment de la Constitució.

El Tribunal Constitucional va ser creat pels polítics. Ells li van atorgar les competències que té. També foren ells els qui en decidiren la composició. La Constitució també la redactaren –en consens– i l’aprovaren els polítics; i la van sotmetre en referèndum a tots els ciutadans, que la van aprovar per una gran majoria. També a Catalunya.

Ara el Tribunal...

Continuar llegint...

15 de Març del 2010

Si les sotanes fossin de bronze...

Portaveus del Vaticà i de bisbats s’esforcen a demanar disculpes pels nombrosos casos d’abusos sexuals, especialment a menors, realitzats per sacerdots i en col·legis religiosos d’alguns països. I també per haver estat encoberts, en alguns casos, per la jerarquia, que castigava els culpables però silenciava els fets per allò d’evitar l’escàndol. Fins i tot han demanat perdó públicament, i en alguns casos s’ha indemnitzat les víctimes.

Al mateix temps, representants qualificats de l’Església s’entossudeixen a rebutjar que aquestes conductes d’alguns capellans tinguin res a veure amb el celibat obligatori. Llur tesi és que l’abstinència sexual imposada a les persones investides amb el sagrament sacerdotal és bona per al seu total lliurament al servei desinteressat als fidels, al qual s’ha consagrat...

Continuar llegint...

12 de Març del 2010

Que no vinguin els polítics!

Els polítics, com ninots de neu. Com fantotxes sense consistència. Per a entreteniment de ciutadans tractats com nens. Aquesta és la impressió que ha deixat la gran nevada, principalment en terres catalanes.

«Que no vinguin els polítics!», exclamava, significativament, l’alcalde de Lloret de Mar davant el caos en què la tempestat va sumir els seus ciutadans, com els d’altres moltísimes poblacions, fins i tot Barcelona. «No cal que vinguin els polítics, sinó els tècnics i els operaris.» Aquest era el crit sincer i espontani que reclama solucions i no presències decoratives, que demana gent eficaç i no cercadors de “la foto” o pescadors de vots.

Gairebé al mateix temps, Ernest Benach, president del Parlament, reconeixia per televisió que «els polítics no hem parlat mai amb la gent, mai; el que hem fet és...

Continuar llegint...

25 de Febrer del 2010

Governar o dimitir, aquí i a Madrid


Els governs se'ls elegeix perquè governin. La seva obligació és governar. I si no en saben o no poden, el més lògic és dimitir. Deixar que governin d'altres.

Apel·lar a possibles pactes amb les forces polítiques adversàries, amb les que tenen altres programes i formes de governar, és una estratègia per guanyar temps per mantenir-se en les seves poltrones. Una trampa per intentar comprometre l'adversari en els propis fracassos. I un engany a la societat fent creure que es tenen les fórmules màgiques, però que la culpa és dels altres que no els recolzen.

Però els altres, els adversaris, no han estat elegits per governar, sinó principalment per controlar els que governen. I per preparar-se perquè si aquests fracassen els puguin substituir. Aquesta és la regla democràtica de l'alternança en el govern del...

Continuar llegint...