18 de Maig del 2012

Rostres torturats: Rajoy i Mas

Dues estampes preocupants. El rostre de Mariano Rajoy durant les seves declaracions als passadissos del Parlament, i el d'Artur Mas en l'entrevista televisada que li va fer Josep Cuní. Rostres sofrents de dos presidents patidors, que no van transmetre esperança i optimisme, sinó preocupació.



Donaven la impressió que podien perdre la brúixola i la il·lusió. Que estan posant al límit els seus esforços per sortir de la crisi, i aquesta no dóna senyals d'afluixar. Llavors, un cop 'fets els deures', com asseguren, busquen desesperadament la salvació en altres planejaments. Rajoy, clamant a Europa perquè ens ajudi; Mas, encoratjant a l'enfrontament amb l'Estat, a qui acusa de xuclar la sang catalana. Semblen recursos dels que se senten a la vora del naufragi. Uns parlen del ‘caos grec’, altres d'eleccions anticipades.



Si Espanya està fent...

Continuar llegint...

03 de Maig del 2012

Les presses de Rajoy

Es comprèn la pressa de Rajoy. La seva pressa per fer reformes a fons, ja que les mitges tintes van enfonsar a Zapatero. La seva pressa per fer-les al principi del seu mandat, ja que ara rendibilitza la seva majoria absoluta i no ha de pensar en properes eleccions. La seva pressa per complir amb els mandats de la Unió Europea, que és qui ens pot prestar diners per tirar endavant.


Però la pressa sol ser una mala consellera. La pressa, de vegades, porta a prendre decisions immadures. La pressa pot portar a acumular en poc temps mesures que si són impopulars multipliquen el malestar social. Sobretot si es presenten en un to arrogant i poc dialogant. Fins i tot en el cas que siguin necessàries, encertades i urgents. La immaduresa, l'acumulació i la imposició, són tres errades que poden malmetre l'èxit de les millors intencions.


Als greus mals de la situació actual, encara que en molta...

Continuar llegint...

26 d'Abril del 2012

Triunfo y muerte de un diario mítico, El Correo

100 preguntas a Wifredo Espina, cuestionario del profesor Daniel E. Jones

Capítulo 7. EL CORREO CATALÁN


1. ¿Cuándo y cómo empezó su andadura en El Correo Catalán?

Resulta que despacharon al periodista Josep Faulí de El Correo Catalán, por decisión del mismo que lo había metido, mosén Rosell, que tenia mucha  influencia en el diario cuando el periódico aún era tradicionalista. Faulí, una persona inteligente y trabajadora, tenía un carácter  enérgico y impulsivo que le provocó  un fuerte choque con la empresa, que lo echó a la calle de forma fulminante, por haber alentado una protesta en la redacción con motivo, creo, de un conflicto laboral..

    Como buen amigo y compañero de promoción, me telefoneó enseguida para decirme que en el...

Continuar llegint...

19 d'Abril del 2012

Sublim o ridícul

Sona a ridícul gest del nen entremaliat que s'excusa davant el seu pare. O a formal penediment de confessionari. O a humiliació amb aspecte de grandesa que a molts els donarà compassió i pena.



El Rei, en sortir de l'hospital: "Ho sento molt. M'he equivocat i no tornarà a passar "

Però amb les seves paraules admet que ha fet alguna cosa malament. Quina? Caçar elefants? Anar de campament amb qui sigui? Marxar del país precisament en un moment tan delicat?



No sé si és tan greu caçar elefants com per posar en risc una monarquia. O anar de campament amb qui vulgui, encara que potser no sigui la primera vegada... Segurament el pitjor és haver marxat del país, precisament quan tants i greus problemes s'acumulen.



Què és el que realment "sent molt" el Rei? De que aquest cop l’hagin...

Continuar llegint...

15 d'Abril del 2012

Caçant elefants...

Tres interrogants, almenys, sobre la real "cacera d'elefants". La notícia que el Rei s'ha trencat el maluc quan es trobava caçant elefants a Botswana, en caure al campament de l'expedició dels caçadors, és més que sorprenent.

Amb el respecte degut, preguntem:


– ¿Què feia el Rei caçant precisament elefants, als seus 74 anys d'edat, després de les seves recents intervencions de genoll i de peu i amb una salut més aviat delicada, ni més ni menys que a Botswana?

– Per què se'n va anar el Rei a caçar elefants a un tan llunyà país africà sent el seu nét encara a l'hospital, recuperant-se de l'incident del tret fortuït d'escopeta al peu, i sent la Reina a Grècia?

– Per què el Rei se'n va del seu país per divertir-se –de campament i cacera– en el moment...

Continuar llegint...

30 de Març del 2012

La vaga i el clamor

El fet important no va ser la vaga, sinó el clamor. Va ser una vaga parcial. I un clamor realment massiu.

Molta gent va fer vaga, però encara n’hi va haver molta més que va treballar. Malgrat que els convocants, a vegades, confonen, inadmissiblement, el dret legítim de no treballar, durant una vaga, amb l’inexistent dret  d’impedir que es treballi. I que, lamentablement, alguns comparses o infiltrats practiquen la salvatjada,  que urgeix eradicar amb contundència.

La vaga era, principalment, contra una reforma laboral i unes retallades governamentals que suprimeixen  molts drets adquirits als qui tenen feina per facilitar als milions que no en tenen que puguin obtenir un lloc de treball per guanyar-se la vida.  Les forces sindicals vetllen primordialment pels qui ja el tenen, aquest lloc, i s’obliden dels qui malviuen en l’atur. Per això fou una vaga més parcial que...

Continuar llegint...

20 de Març del 2012

Laments, raonables, de l'esquerra

L'esquerra es lamenta amb raons, però la dreta governa amb els vots. L'esquerra va perdre a les urnes i ara es mobilitza en fòrums, als mitjans i al carrer. La dreta va guanyar les eleccions i es mobilitza des dels butlletins Oficial de l'Estat i de les comunitats en què mana. És el joc, una mica aleatori de vegades, de la política de l'alternança.

Raons poderoses té l'esquerra per protestar, perquè veu frustrats –o fins i tot desmantellats– molts dels seus somnis, però és que no va saber, o no va poder, plasmar-los en una realitat acceptada socialment i viable econòmicament. L'esquerra, que és atractiva i glamurosa, sol moure’s entre l'idealisme i la topesa. I no estan els temps ni per una cosa ni per l'altra. L'esquerra ha tingut la seva oportunitat, i va fracassar. Els seus mals líders i la sobtada crisi econòmica van ajudar, molt decisivament, a la seva...

Continuar llegint...

10 de Febrer del 2012

El ciutadà no té la culpa

S'està matxucant  la gent per fer-la sentir-se culpable. Així serà més fàcil imposar sacrificis, durs i llargs. Si l'arriben a convèncer que és culpable, potser no només arribi a passar estretors resignada, sinó fins i tot contenta, per allò del bé de la col·lectivitat. Amb el seu sentit de la culpabilitat interioritzat, fàcilment s’autoinculpará. Fins i tot pot ser que arribi a demanar perdó en alguna processó de Setmana Santa. "Assumeixo, Senyor, aquesta creu, pels meus pecats!".


Però el ciutadà no en té la culpa, senyors polítics, banquers i estafadors. Els grans responsables de la gran crisi són vostès. Els que han dirigit el gran cotarro de la governació del país, els que han manejat com han volgut els diners grans i els que s'han embutxacat en grans obres públiques...

Continuar llegint...

20 de Gener del 2012

Fraga: "Yo le puedo silenciar"

No li guardo rancor, a Fraga, encara que podria.... No el vaig tractar gaire, però va ser prou per a passar de “víctima” a tenir-hi  una “bona relació”. Ell tampoc no era  donat al rancor; en el fons era un home bo i honest. Podia atropellar-te en un dels seus rampells autoritaris i al mateix temps apreciar-te, com em confessà fa anys, respecte a la meva persona, l’actual ministre d’Interior, Jorge Fernández, per exemple.   
   
Recordo bé, del dia que em va cridar amb urgència al seu despatx de Madrid, el seu «Espina, jo el puc fer callar.» A mi se’m va escapar de dir, sense malícia: «Vostè és ministre.» La reunió, dret, sense mirar-me als ulls ni donar-me la mà, va donar per a poca cosa més. Per què, aquella tensió? Doncs per un comentari meu d’unes quinze ratlles sobre...

Continuar llegint...

08 de Gener del 2012

Xoc de nacionalismes

En el xoc entre un nacionalisme gran i un altre petit -en grandària, s'entén-, el menor sol tenir les de perdre. Aleshores, a aquest no li interessa el xoc frontal.

Per molt que s'al·leguin raons de "dignitat" o d'"orgull nacional", o coses d'aquestes, jugar a perdre no té cap gràcia i pot comportar diverses desgràcies. Només cal repassar la història, més trista que gloriosa per a Catalunya, per molt que cantem allò de "triomfant".

Per això el gran gust del "no" de Mas-Duran a la investidura d'un Rajoy amb majoria absoluta, pot quedar-se en bastant menys que en un simple gust, potser en un simple autogol. Quan era tan fàcil i res compromès abstenir-se, com van fer els nacionalistes bascos i, fins i tot, Amaiur. I després, negociar, el que es pugui, clar. Però renunciar ja d’entrada..., i dificultar-ho encara...

Continuar llegint...