29 d'Octubre de 2014

Mai el passat pot obligar el present

 “Mai hi va haver, mai no hi haurà ni hi pot haver al món un legislador, o junta d'homes qualsevol, en qui resideixi el dret o facultat de vincular o reprimir per sempre la posteritat, o de dictar perdurablement la manera amb què el món serà governat, i qui el governarà; conseqüentment totes clàusules, lleis, o declaracions d'aquesta mena, en virtut de les quals atempten els seus autors d'establir el que no tenen dret, poden fer i executar, són en si nul·les i no tenen cap valor. Tota edat i generació ha d'obrar amb la mateixa llibertat que van gaudir les que la van precedir”.

Thomas Paine encapçala així de contundent i de rotund el primer capítol dels Drets de l’Home, escrit el 1791. Thomas Paine fou pare fundador dels EUA, liberal i defensor dels principis de la Revolució Francesa. El text té 223 anys però la seva força és actualíssima i la seva retòrica imprescindible. Davant dels reptes calen paraules com aquestes. Davant de les manipulacions, els dogmatismes i les pretensions de ficar-nos a tots en el mateix sac per insultar-nos i menystenir-nos com a  poble, només cal concentrar-se per uns instants en la lectura de Thomas Paine per retrobar la fortalesa d’esperit i la confirmació rotunda i inapel·lable que el nostre dret a decidir és el moll de l’ós de la democràcia.

Ens calen paraules perquè són les armes de la democràcia i paraules que ens confirmin que allò que com a poble anhelem no és ni una dèria ni una bogeria. No ens cal recuperar cap seny, el tenim tot i el tenim en perfecte estat de revista. No som uns bojos, som un poble que vol construir un futur millor, més digne i més lliure.  El passat no ens lliga,  la nostra generació té el dret a construir el present sota criteris de present, perquè el que era necessari el 1978, no té perquè ser útil el 2014. Amb quin dret pot qualsevol legislatura obligar perennement a la posteritat? es preguntava Thomas Paine ara fa 223 anys. Mai el passat no pot obligar el present i molt menys el futur. El discurs espanyolista que ens visitarà d’aquí a uns dies no es pot presentar ni com a liberal ni com a democràtic. Fa més de dos-cents anys que està superat, depassat, ultrapassat, caducat i esgotat.  Fa més de dos-cent anys que ells van perdre el seny i mai més no l’han recuperat.

Però el nostre futur ha de ser el resultat d’un gran acord, i aquest acord, inapel·lable i irrenunciable, passa per la figura del president Artur Mas. No es tracta de fer un homenatge floral, si no de reconèixer la realitat: davant la implacable agenda de discòrdia, confusió i desconfiança que alimenten els poders espanyols, el president Mas té el coratge d’escoltar al poble, a la majoria evident palpable i notòria del poble català, i, tot i el sacrifici que això pugui comportar, liderar un procés que parteix de la societat civil  i que es nodreix de la societat civil. No  tots els polítics són capaços de mostrar tanta generositat i tanta visió històrica. Sincerament no em puc imaginar un millor President per un moment tan complex de la nostra història.

Som davant de moment únics. Tres-cents anys després dels cops brutals de les forces castellanes i franceses, el somni és al nostre abast. Tres-cents anys després del sacrifici, el món comença a cridar que “els catalans exigim la Independència”. Ara és l’hora, sense dubte. Ara és l’hora de la política amb majúscules, de la generositat i de la tenacitat.  Ara és el nostre gran moment.  

Victòria Forns i Fernández
Diputada al parlament de Catalunya
Portaveu del Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament de Tarragona