e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Febrer de 2012

Hi ha molts tipus de Burka

Hi ha el Burka que tots coneixem. La presó tèxtil on amaguen les dones sotmeses a una religió que les vol inexistents i fantasmagòriques. És el Burka més criticat, el que associem ràpidament, aquell que ens provoca esgarrifances. També és el Burka que ens fa sentir millors, superiors. És el Burka dels altres.

Però el Burka és per tot arreu. No cal viatjar a les muntanyes de l'Indo kush per trobar-lo, ni passejar pels carrers de Kabul o Kandahar. Aquí mateix, a l’Europa esgarrifada per la crisi econòmica, a casa nostra, el Burka és present en forma d’una dictadura estètica sense pal·liatius. Parlo del Burka de la silicona, el Burka d’un cànon de bellesa que fa de les dones mers objectes al servei d’una indústria de la imatge. Parlo del Burka del silenci que permet el segrest de milers de vides en les mans de la persecució d’un somni. Esdevenir una persona diferent de la que ets, el malson més globalitzat de la nostre era. Parlo el Burka de la vergonya que milers de nenes poden sentir en no respondre a les expectatives –merament físiques- que algú ens ha imposat. Parlo del Burka de l’anorèxia, de la bulímia. Del Burka que ens fa acceptar una violència extrema sobre els nostres cossos.

No és normal que les consultes dels especialistes en medicina estètica estiguin plenes de joves –nois i noies- que vulguin transformar el seu rostre o el seu cos en pos d’un cànon de bellesa, d’una terra promesa, d’un Xanadú, on per sempre seran feliços perquè han aconseguit el nas desitjat o els pectorals somiats. Hi ha cops que arriben amb la fotografia de l’ídol. “Vull aquest rostre”, diuen, “vull aquest maluc” imploren. Ivo Pitanguy, el doctor brasiler que va ser el pioner mundial de la medicina estètica, comentava no fa massa en una entrevista que “el pitjor error ha estat la banalització de la cirurgia estètica. Fins fa uns pocs anys havia d’explicar el que era la cirurgia estètica; ara he d’explicar el que no és. El cirurgià no és un perruquer. L’eterna joventut no existeix”. Però hi ha una potent indústria que ens intenta convèncer diàriament del contrari.

Esborrar el pas dels anys del nostre rostre és voler esborrar el pas del temps. Sense passat i sense futur, en un continu present que exigeix el plaer immediat, la recompensa ipsofacte, sense marge per les frustracions. El que és vàlid avui ja no serveix per demà; res no és perdurable. La societat líquida d’en Bauman on la sola certesa és la incertesa. L’eclecticisme com a codi de vida. Si no podem creure en res, creurem en tot. Si no hi ha un projecte col·lectiu i personal vàlid, almenys que el mirall no em retorni la imatge del fracàs. O del que socialment es considera un fracàs.  

Voldria reivindicar la bellesa del temps que passa. Les arrugues dels vells són belles perquè ens expliquen una vida. Un passat, un present i –si Déu vol- un futur. Les dones -i els homes- hem d’alliberar-nos dels Burkes imposats, dels cànons que ens tenen en règim perpetu. Avui són les proteïnes i demà són els hidrats de carboni. Avui mengem només pinya i demà només carxofes. Una muntanya russa de la qual no sabem com baixar. Quan el debat públic pren la paraula de vegades amaga realitats que no volem afrontar. Darrere el llençol de la infàmia s’amaga una cultura masclista i violenta. Darrere l’angoixa estètica d’Occident... què s’hi amaga? El fracàs de la llibertat. De la nostra llibertat com a persones, com a individus amb drets individuals, que ha de ser reivindicada en primer lloc si volem qualsevol altre tipus de llibertat. No ho oblidem, perquè reivindicar el dret a ser nosaltres mateixos comença per reivindicar ser com som.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2883
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR