04 de Maig de 2011

Un cas de flagrant catalanofòbia

El racisme catalànofòbic és tan inherent a Espanya que el poble català gairebé l'ha assumit com a normal després de tants segles de patir-lo. Per això hi ha tants catalans que no donen cap importància als atacs sistemàtics espanyols que rep Catalunya en tots els àmbits, ja sigui en el legislatiu, en l'econòmic, en el cultural, en l'esportiu... Són els mateixos catalans que s'arronsen d'espatlles quan el Real Madrid prohibeix l'ús de la llengua catalana en la megafonia de l'estadi Santiago Bernabeu, però que saltarien del sofà indignats si en el Camp Nou es prohibís parlar espanyol. "I ara! Quin atemptat a la llibertat d'expressió! Quin racisme més ferotge!", dirien. Al Camp Nou, tanmateix, això no ha passat mai, perquè, com va dir Harold Bloom, "catalans i espanyols són dues civilitzacions diferents". N'hi ha prou de fer un cop d'ull a la història per veure a quins extrems ha arribat Espanya amb el seu odi al diferent.

Estem parlant d'un odi que roman inalterable al segle XXI i que converteix el Santiago Bernabeu en l'únic estadi de la Champions que nega el dret del FC Barcelona a usar la seva llengua en la megafonia del partit. El català s'ha usat a camps italians, anglesos o ucraïnesos sense cap problema, però al Santiago Bernabeu està prohibit per diverses raons. La primera -la van haver d'abandonar de seguida per ridícula- és que al Madrid no hi ha ningú que parli català. La segona, és que tractant-se de dos equips de l'Estat espanyol no tindria sentit que els missatges d'un equip es fessin en català (!). És a dir, que els comunicats s'han de fer en espanyol perquè el català seria una llengua d'àmbit domèstic que només pot ser usada en esdeveniments casolans, mai en un espectacle internacional. I la tercera... Com és que no se'ls havia acudit abans? És un argument fantàstic: la llengua catalana no es pot usar al Santiago Bernabeu "per raons de seguretat". Amb aquesta idea, el Madrid va pressionar la UEFA i la va advertir dels horrors que es podrien esdevenir si el públic sentia la llengua catalana pels altaveus. Fins i tot hi va haver converses al més alt nivell que van decidir, davant la pressió del Barça, que només es podria llegir en "idioma autonómico" el tradicional manifest pel joc net. Però es veu que això també era inadmissible, perquè, com van dir alguns mitjans espanyols, "de este modo el manifiesto podría caldear aún más los ánimos del estadio Santiago Bernabéu. [...] La Policía ha solicitado al club blanco que espere sus instrucciones para activar la megafonía por si las palabras en catalán tuviesen reacciones demasiado enérgicas".

Doncs d'això se'n diu racisme. Pur racisme. Que no es permeti usar la llengua catalana -o una llengua determinada- al Santiago Bernabeu per raons de seguretat -ja que el públic, només sentir-la, podria cometre un disbarat-, hauria de comportar l'obertura d'un expedient disciplinari i una sanció quantiosa per un gravíssim delicte de xenofòbia. Talment com si un jugador negre no pogués ser alineat a causa de l'odi que la seva pigmentació pogués desfermar. En això, és obvi que el principal culpable és el Real Madrid, que, amb el seu comportament, fa palès que és un club racista i, per tant, enemic manifest dels valors universals de l'esport. I també és obvi que hi ha un públic que no sent només un rebuig legítim per la samarreta blaugrana, sinó també pel poble i per la llengua que aquells colors representen. De tota manera, encara hi ha una cosa més greu que tot això i que demostra la transversalitat de la fòbia: la passivitat del govern espanyol davant l'atac racista d'una de les principals institucions d'aquell país contra Catalunya. Passivitat absoluta, i, per tant, complaença del govern socialista i de la seva sucursal catalana davant l'exercici de racisme del passat 27 d'abril. La pinça del racisme i de l'autoodi és així, però gairebé no es nota perquè la catalanofòbia no és racisme. Només es pura quotidianitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat