11 d'Agost de 2008

Rafa Nadal, el naciotennista espanyol

La història de la humanitat ens demostra a bastament que la singularitat d'un individu en alguna modalitat esportiva, com ara el futbol, el bàsquet o el tennis, no sempre es correspon amb un quocient intel·lectual equivalent. Això fa que molts esportistes d'elit acostumin a identificar la popularitat i els beneficis econòmics de què gaudeixen com a mostra del seu triomf a la vida, fins al punt de creure's tocats per una llum divina que converteix en or tot el que toquen. El problema s'agreuja quan la singularitat esportiva d'aquests individus, i ara ja parlo concretament del tennista Rafa Nadal, és inversament proporcional a la seva qualitat humana. Aleshores la deriva esdevé patetisme. I no pas perquè Rafa Nadal sigui un nacionalista espanyol -que ho és fins al moll de l'os-, sinó perquè aquest nacionalisme és excloent i prové de l'autofòbia que pateix. A Rafa Nadal li repugnen de tal manera els seus orígens, el seu país, la seva cultura i la seva llengua que s'ha fet un vestit nou per no anar per la vida despullat. I aquest vestit es diu Espanya. Espanya, naturalment, lamenta que una figureta com ell hagi nascut en una colònia i no pas a Castella o a Extremadura, però se sent alleujada quan veu que el tennista no sols professa la religió espanyolista sinó que, a més, la propaga amb el fanatisme del caragirat.

Arribats aquí, per tant, quin millor escenari per exhibir-se que els Jocs Olímpics, el més gran aparador nacionalista del món? En un marc com aquest, Rafa Nadal, naciotennista espanyol per excel·lència, se sent com a casa. Per això, quan va entrar a la sala de premsa de la capital xinesa, va exigir que les preguntes fossin en espanyol o en anglès i es va enfurismar quan un reporter va adreçar una pregunta en català al tennista d'Hostalric Tommy Robredo. Sobre aquest incident l'e-notícies va fer un magnífic editorial amb aquestes reflexions: "D'entrada, el manacorí hauria d'haver guardat silenci, perquè la pregunta no anava adreçada a ell, sinó a Robredo. Era aquest qui havia de prendre la decisió que li semblés més convenient, no Nadal. [...] Per tant, la seva intervenció va ser, com a mínim, una impertinència, imposant el seu activisme lingüístic espanyolista a la resta d'esportistes que es trobaven a la mateixa taula. Si a Pequín, Rafael Nadal s'avergonyeix d'utilitzar la llengua catalana, és molt lliure de fer-ho, però no hauria d'imposar el seu criteri a altres companys".

Hi ha, però, altres consideracions a fer sobre aquesta qüestió. La primera és que el comportament absolutista de Nadal dóna l'exacta mesura de la seva baixa qualitat humana. Què hi fa un esportista d'ideals totalitaris en el marc d'un suposat esperit olímpic? Què hi fa un individu com ell, capaç de menysprear la seva pròpia llengua, en una trobada d'hipotètica germanor internacional? Doncs fa el que ha anat a fer: fer-se perdonar els orígens exhibint el seu autoodi. Fixem-nos que Nadal no en té prou de negar-se a parlar en català, tampoc no tolera que ningú el parli davant seu.

Una altra qüestió que aquest incident ha reflectit és el silenci dels tennistes catalans que hi eren presents, amb Robredo al capdavant. La falta d'autoestima catalana és tan espectacular que no hi va haver ni un sol tennista que gosés posar en evidència l'aprenent de dictador. I és que molts catalans quan van pel món -i el col·lectiu d'esportistes és el més viatger de tots- competeixen per demostrar el grau de domesticació a què han arribat. Creuen que deixant la dignitat a l'armari i callant quan s'insulta Catalunya i la seva llengua són més universals. Per això l'altre dia, a Pequín, mentre un company seu escopia sobre la llengua catalana, ells, solidaris, li reien la gràcia.

Víctor Alexandre 

www.victoralexandre.cat