03 de Gener de 2010

Prejudicis culturals

No fa gaire vaig assistir a unes sessions de cine-club que tenien com a objectiu debatre no pas sobre les pel·lícules en qüestió sinó sobre el tema que la seva narració plantejava. És a dir, que es tractava de tenir un punt de partença per tal d'abordar temàtiques socials diverses com ara la que trobem en el film Sota sospita, protagonitzat per Morgan Freeman, Gene Hackman i Monica Bellucci. Es tracta d'un remake d'un film francès titulat Garde à vue, amb Lino Ventura, Michel Serrault i Romy Schneider, no estrenat a Catalunya, sobre la cruel dissecció de què pot ser objecte la vida d'una persona en el despatx d'una comissaria de policia. I és que l'atracció que l'acusat confessa sentir per les dones joves el converteix en el principal sospitós de l'assassinat de tres noies adolescents. En aquest sentit, és magnífic el monòleg de Gene Hackman preguntant als dos policies que l'interroguen -però preguntant-nos-ho també a nosaltres-, d'on surt aquesta hipocresia generalitzada que condemna sistemàticament tota relació entre un home de 57 anys i una dona de 27?; d'on surt aquest pensament políticament correcte que pregunta amb malfiança de què poden parlar, què poden tenir en comú, quina sexualitat pot unir dues persones de generacions diferents? Són preguntes que em recorden la resposta que Carmen Llera, de 31 anys, va donar a un galdós periodista el dia del seu casament amb Alberto Moravia, de 78. El periodista va preguntar: "No és el seu un matrimoni atípic?". I Llera va contestar: "Sí que ho és, perquè Moravia escriu com ningú".

En l'interrogatori de Sota sospita, l'home de 57 anys casat amb la dona de 27 es veu obligat a defensar-se i a posar en evidència la hipocresia social amb aquestes paraules: "Considero que tinc dret a sentir una atracció sensual i sexual per les dones més joves". Amb subtilesa, la pel·lícula ens diu que ningú no té dret a fixar els paràmetres políticament correctes de la relació íntima entre un home i una dona i que allò que fa meravellosa la vida és que és breu, irònica i, tot sovint, capriciosament sorprenent.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat