03 de Gener de 2011

PP i Ciudadanos, enemics de Catalunya

La nova croada que els dos representants catalans de l'ultranacionalisme espanyol, Partit Popular i Ciudadanos, semblen haver iniciat contra la llengua catalana no té res de nova. De fet, Ciudadanos no ha fet res més que sumar-se a la que els populars ja fa molts anys que porten a terme. Ara fa deu anys, el 2001 concretament, quan la conselleria d'Ensenyament va considerar oportú que, en acabar l'escola primària, tots els infants catalans coneguessin la música i la lletra d'Els Segadors, l'himne del seu país, el PP, oblidant galdosament que l'himne espanyol és un himne sense lletra, va córrer a reclamar que els alumnes aprenguessin també els símbols espanyols. Cosa que va ser contestada per la consellera d'aleshores, Carme Laura Gil, afirmant que Catalunya no té "símbols compartits" amb Espanya, només una "història comuna".

La consellera, tanmateix, només tenia raó en la primera part de la seva afirmació, no pas en la segona, atès que no és cert que tinguem una història comuna amb Espanya. Tenim, això sí, fets històrics comuns. Però no és el mateix. Si fos com va dir la senyora Gil, hauríem d'acceptar que també tenim una història comuna amb França i no per això som francesos, i que els francesos també tenen una història comuna amb Catalunya i amb Espanya i no per això són catalans o espanyols. No tenim una història comuna per la senzilla raó que cada poble, com cada persona, té la seva pròpia història. I la història de tota identitat, com la identitat mateixa, és intransferible. Acceptar, per tant, com proposava l'exconsellera, que Catalunya té una història comuna amb Espanya equivaldria a acceptar la sibil·lina idea que Catalunya no té història pròpia i que la seva història és la història d'Espanya. Cosa que seria el mateix que dir que Catalunya és Espanya.

Cal anar molt amb compte amb les paraules i no confondre els símbols amb els incidents de la història, ja que la terra, la llengua, l'himne, la bandera, els costums, les tradicions, les entitats representatives, els herois nacionals i els personatges històrics constitueixen el cor simbòlic d'una nació i pertanyen a l'àmbit de la més estricta intimitat d'un poble. Són els referents de la seva identitat diferenciada i els seus elements de cohesió interna. I la prova de la seva importància la trobem en el fet que aquest és sempre el principal objectiu a destruir que es marca l'enemic. La mecànica és senzilla, però efectiva. Es tracta de convèncer el conquerit que la seva simbologia és provinciana, decadent, insolidària i carrinclona fins que s'avergonyeixi d'ell mateix. Un cop aconseguit això, el conquerit, necessitat com tothom de referents, triga molt poc a fer seva la simbologia del conqueridor, que, naturalment, és presentada com a més moderna, més progressista, més cosmopolita i més universal. I quan el conquerit es mira al mirall i no s'hi reconeix, perquè el rostre que hi veu ja no és el seu, sinó el del conqueridor, significa que l'estratègia ha reeixit. N'hi ha hagut prou de dur a terme las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. És a dir, duplicant en clau espanyola tot allò que els catalans ja teníem com a catalans i convertint-nos en una excepció ben curiosa. Curiosa, perquè si aquesta duplicitat és tan natural i enriquidora, com és que no s'enriqueixen també els espanyols aprenent la llengua, la cultura, l'himne, les tradicions, els herois i la història dels Països Catalans? Com és que allò que ells no fan, ens ho imposen a nosaltres?

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat