24 de Novembre de 2010

Per què no votaré Esquerra

No votaré Esquerra per una simple qüestió de principis. No la votaré perquè cap formació no havia traït mai tant la confiança dels seus votants ni havia comès un frau electoral de la magnitud que el va cometre la direcció d'aquest partit el 2006, quan va fer aquestes tres lapidàries promeses: "Per a qualsevol acord posarem damunt la taula marcar un nou horitzó que vagi més enllà de l'Estatut. Serem companys de viatge d'aquells que vulguin un nou horitzó per a Catalunya. Si el PSC no està per obrir un nou horitzó, serà molt difícil que hi pactem".

La resta de forces parlamentàries seran el que seran, però mai no s'han declarat independentistes -tant de bo que ho fessin- i, per tant, la mentida en aquest camp no és un retret que se'ls pugui fer. Esquerra, en canvi, sí que ho ha fet, i per això milers de catalans li vam fer confiança. En la nostra ingenuïtat, vam creure que la direcció d'aquest partit era gent valenta, gent que no posaria mai els seus interessos personals i de partit per davant dels interessos de Catalunya. Vam creure que, en cas de pacte, dirien a l'altra part: "Aquests són els nostres principis i només lliurarem el govern del país a aquella força que s'avingui a respectar-los". Però després de les eleccions vam descobrir que no hi havia principis. I una direcció sense principis, a més d'una estafa, és una nau a la deriva.

Estem parlant de la direcció que, dient-se independentista, va lliurar el govern de Catalunya a una força espanyolista, s'hi va subordinar i després, per justificar-se, es presenta davant de tothom com la seva redemptora. Talment com si per mitjà d'aquell pacte de subordinació, la força dominant i espanyolista hagués vist la llum i, per art d'encanteri, s'hagués transformat en catalanista. Curiosa paraula, aquesta, per cert, que malden per fer-se seva tots els dependentistes de Catalunya, incloent-hi el Partit Popular i Ciudadanos. I és que, en realitat, el pacte de subordinació consistia a dir que sí a tot -en lloc de quedar-se a l'oposició, atesos els límits de CiU i PSOE-, i lliurar el govern a canvi de res. Ho va dir la socialista Laia Bonet: "Si hem pactat amb Esquerra ha estat perquè el programa de govern no era independentista". I quan una cosa així s'esdevé, la part claudicant no té més remei que fer passar bou per bèstia grossa i caure en l'esperpent tot dient coses com ara que Catalunya va endavant i que el nou model de finançament és "galàctic", mentre la realitat, com la pluja que lleva els colors d'una cara pintada, va deixant al descobert la situació de fallida econòmica del país i la gran mentida sobre un finançament que, com s'ha vist aquest 2010, aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.

La direcció d'Esquerra va enganyar els seus electors en amagar-los que el segon tripartit i la presidència de José Montilla estaven pactats abans de les eleccions i ara en pagarà les conseqüències. A la direcció d'un partit se li pot perdonar un error, però mai la mentida i l'arrogància. I la prova és que si Esquerra hagués anunciat prèviament el pacte del segon tripartit hauria perdut el gruix dels votants. Va ser, per tant, una traïció i una estafa que la història jutjarà. I la direcció d'Esquerra n'és conscient. Per això intenta, a la desesperada, parlar d'independència aquests dies després d'haver-se passat quatre anys dient-nos que no tocava, apropiant-se d'unes consultes que van néixer com a reacció a la seva desídia i cantant-nos les excel·lències de l'autonomisme social. Jo, per tant, como a independentista i d'esquerres, no puc votar un partit immobilista i conservador dirigit per algú que es nega a acceptar que la millor política social és la independència i que, de bell antuvi, ja va palesar la seva covardia penjant a Governació la bandera espanyola que Joan Carretero havia retirat.

Amb tot, allò que mostra millor la degradació moral a què ha arribat la direcció d'aquest partit és que mai, abans, ningú no havia gosat retre homenatge amb honors de cap d'Estat i en el mateix Palau de la Generalitat a un destacat feixista d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, entre els quals el del president de Catalunya. És una burla que l'hipòcrita partit que demana a Madrid un desgreuge per a Lluís Companys tingui el desvergonyiment d'homenatjar a Barcelona, i a la seu del govern, l'home que era mà dreta del cabdill que el va assassinar. A ell i a milers d'independentistes. No, decididament, jo no puc votar mai un partit que homenatja feixistes.

Potser Esquerra es refarà algun dia d'aquestes barbaritats, però això mai no s'esdevindrà sense que primer, com a requisit incondicional, els veritables independentistes que encara queden al partit facin fora els actuals dirigents. Si aquests fossin generosos i estimessin més Catalunya que el poder, marxarien pel seu compte. Però com que no ho faran, caldrà que l'endemà de les eleccions sigui la militància qui els convidi a fer-ho.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat