30 d'Agost de 2010

Paparazzi o pornògrafs?

El 31 d'agost d'enguany és la data del tretzè aniversari de la mort tràgica de Diana de Gal·les, quan el cotxe en què es desplaçava, conduït pel xofer Henri Paul, es va estavellar contra el pont de l'Alma, a París, en circumstàncies que mai no han estat esclarides. El multimilionari egipci Mohamed Al-Fayed, pare de Dody Al-Fayed, la parella de Diana, que també va morir en l'accident, no s'ha cregut mai la versió oficial. Els fets, com sabem, van fer córrer rius de tinta i un dels aspectes més polèmics va ser el de l'actuació dels paparazzi per haver perseguit el vehicle de Diana induint el xofer a augmentar-ne la velocitat i, tot seguit, després de l'accident, haver estat més delerosos de fotografiar-la entre la ferralla que no pas de mirar de salvar-la. Això, no cal dir-ho, va perjudicar notablement la imatge del periodisme. Però els paparazzi no són periodistes. Diuen que ho són, de vegades ho semblen i la gent els confon, però no són periodistes. El periodisme és una altra cosa. El reporter gràfic sí que és periodista. El periodista és un professional que, independent o sota contracte, treballa d'acord amb el codi deontològic d'un col·legi professional, el de Catalunya si és català, que limita el seu camp d'actuació per mitjà d'uns principis ètics que ell mateix, amb el seu vot, ha contribuït a establir democràticament.

De periodistes -com d'especialitats mèdiques, jurídiques, etc.- n'hi ha molts, i el camp de treball escollit, premsa escrita, ràdio o televisió, no els fa ser ni més ni menys professionals. Els paparazzi, en canvi, són reporters de fortuna, algú que no es qüestiona mai allò que fa. Tampoc no té res a veure amb el corresponsal de guerra amb qui sovint li agrada emmirallar-s'hi. No és igual fotografiar els crims de l'integrisme algerià que metrallar morbosament a punta de flaix -com els personatges de Crash, l'excel·lent novel·la de J.G. Ballard- les víctimes d'un accident en un carrer de París. El corresponsal de guerra arrisca la vida, i sovint la perd, intentant transmetre'ns una realitat sagnant de la qual, sense ell, no en sabríem res. La seva tasca no és diferent de la dels voluntaris d'arreu del món que col·laboren en les zones en conflicte. Sense aquests homes i dones no hi hauria clam ni canó capaç d'alterar la plaent migdiada de la consciència occidental. D'això, els paparazzi, no en volen saber res. Ells, en general, només es mouen per diners, sense límits, sense escrúpols. Alguns, fins i tot, sense cap codi ètic. El preu d'una foto tot s'ho val. Sovint provoquen la crispació de la víctima perquè coneixen molt bé la diferència econòmica entre un gest infreqüent i un de quotidià. Una passejada es ven menys que una ensopegada i una ensopegada menys que una caiguda; un somriure es cotitza menys que un cop de puny. La vida és menys rendible que la mort. Això sí, en el cas de la princesa Diana de Gal·les es van ofendre quan hom els va acusar de tenir sang a les mans i es van defensar a cobert del corporativisme periodístic. Un corporativisme que va rebre amb entusiasme la notícia de l'embriaguesa del conductor del vehicle fatídic com si això els excusés.

Però, i si no fos cert? I si aquesta no fos més que la solució salomònica trobada pels serveis secrets per carregar-li el mort a algú que ja no es podrà defensar? Què en fem, de les investigacions que diuen que la suposada embriaguesa del xofer va ser un muntatge oficial? Hi ha tanta contradicció en tot el que s'ha dit fins ara, tanta especulació interessada sobre el tema, que cap actitud sembla més racional que la del distanciament. Això, però, no és res comparat amb la vergonya que tots plegats hauríem de sentir davant d'algunes argumentacions: "Tots som culpables", "Si no hi hagués demanda social, no hi hauria assetjament a la intimitat de les persones", "Si ningú no volgués comprar l'agonia de Diana entre la ferralla, ningú no l'hauria fotografiada", "Un periodista de debò no oblida mai que ho és", "És precisament en els moments tràgics quan, posant per davant el deure al sentit comú, el periodista dóna la mesura de la seva professionalitat".

En altres paraules, tot s'hi val si està legitimat per la demanda social. La mateixa demanda social que justificaria la supressió de límits de velocitat a les carreteres o la demanda social masclista que excusaria els publicistes de tractar vexatòriament la figura de la dona. On està escrit, això no obstant, que els periodistes estem eximits del deure d'atenció a una víctima? Aquest corrent de pensament està tan arrelat que fins i tot és qualificat de gran professional el pornògraf que, impertèrrit davant la tragèdia, continua disparant el flaix de la seva automàtica a la cara d'algú que agonitza. Com més convuls és el gest de dolor, millor. El temps és or i cal rematar la feina abans que algú tingui l'enutjosa idea de demanar socors i vingui la policia. Després, amb el pap ple, només resta fugir com ho fa el rapinyaire més covard. No és falta de respecte, és una mostra de professionalitat, diuen. Aleshores, de què fugen? Fugen de la seva consciència. Però més enllà del color de la pell, de la fama o de la pertinença a un grup social privilegiat, res no diu tant sobre nosaltres al final de l'existència com el grau d'ambició que hem sabut sacrificar en nom de l'ètica. Egoisme i generositat, aquests són els batecs del cor de la naturalesa humana.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat