09 d'Octubre de 2008

Nou finançament, un frau a Catalunya

És comprensible que la gent estigui fins al capdamunt del tema del finançament, i no pas perquè sigui un tema menor, que no ho és gens, sinó perquè n'intueix el parany. Sap que tots els governs catalans dels darrers trenta anys han mentit en aquesta qüestió per poder amagar les seves mancances com a gestors dels interessos del país. Ho va fer CiU, sistemàticament -Artur Mas, en qualitat de conseller en cap, va arribar a dir el 2001 que a partir d'ara "ja no caldrà parlar més de diners" perquè el tema econòmic estava solucionat-, i ho fa també el PSC a través de José Montilla, que, en qualitat de futuròleg, ens avança que les engrunes que donarà el PSOE a Catalunya constituiran "un bon acord de finançament". Magnífic. Mentrestant, la renda catalana continua caient en picat, fins a situar-se per darrere de Melilla, i també ho fan els nostres índexs de competitivitat i de desenvolupament. Aquesta és la raó per la qual mentre nosaltres només hem fet dos quilòmetres de metro en set anys, Madrid n'ha fet cinquanta.

Però, cap problema, perquè, com diu el govern amic de José Luis Rodríguez Zapatero, el que és bo per a Espanya és bo per a Catalunya. Té tota la raó. La seva riquesa no seria possible sense el nostre empobriment. Però que diferents serien les coses si aquest empobriment fos tan sols un objectiu espanyol sense l'ajut del col·laboracionisme català i de la submissió que caracteritza els nostres partits polítics. Si Catalunya cregués més en ella mateixa i la seva classe política tingués horitzons nacionals en lloc d'horitzons electorals la seva força tindria un caràcter altament intimidatori. Per desgràcia, no hi ha res d'això. Només hi ha voluntat de gestionar el dia a dia i de planificar la propera campanya electoral. I el resultat de tot plegat significarà una claudicació humiliant en el tema del finançament, per bé que, per seguir la tradició, serà presentada com "el millor acord possible". Cosa lògica, per altra banda, atès que el fonament polític del PSC consisteix a evitar que el PSOE prengui mal. El PSOE, per tant, seria com l'operari que treballa enfilat dalt d'una escala, i el PSC el company que l'aguanta des de baix vigilant que no caigui. Que aquest últim no aspiri a res més és trist, però el tercer que s'ho mira, que és ERC, no el pot criticar perquè és ell qui l'ha col·locat. En altres paraules, si ERC reconeix que el nou finançament és un frau, ha de blasmar el PSC, però si blasma el PSC ha de fer allò que no vol, que és abandonar el govern. Això obliga tots dos partits a presentar com a quantitat mínima acceptable per a Catalunya una xifra que sigui inferior a la xifra màxima espanyola per tal que, arribat el moment, Zapatero, apujant-la una mica per fer-los quedar bé, pugui dir que és un "acord satisfactori per a ambdues parts" i el tripartit pugui presentar les engrunes aconseguides com un gran avenç. Ja se sap, dues engrunes sempre són més que una i qui no es conforma és perquè no vol. El problema és que aquest nou finançament serà un nou frau a Catalunya. Un frau letal. Talment com si, portada a la forca contenta i enganyada, Catalunya estirés el coll per facilitar la feina de l'escanyada.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat