06 de Març de 2011

Mourinho, el dèspota

No crec que la carrera de José Mourinho al Reial Madrid sigui gaire llarga. Més aviat al contrari. Fins i tot en el cas que guanyi algun títol és molt probable que el club blanc opti per treure-se'l de sobre. Ara l'aguanten i el defensen perquè s'hi juguen molt, però n'hi haurà prou que el camí de la Champions es torci i que la lliga s'albiri aritmèticament del Barça perquè Florentino Pérez deixi Mourinho tot sol davant dels lleons. Llavors, tots aquells que ara li riuen les gràcies en diran pestes i el culparan del desastre. Fins i tot el diari Marca. Sí, ja sabem que fer fora l'entrenador, quan van mal dades, és una constant del futbol. Però en el cas de Mourinho es donen unes circumstàncies especials que tenen més a veure amb la seva personalitat que no pas amb el fet esportiu.

Ara fa aproximadament un any vaig escriure que no m'agraden les persones com Mourinho. Ni en el futbol ni en la vida. No m'agraden les persones per a les quals només val la victòria i que, mancades de codi ètic, estan disposades a tot per aconseguir-la. Són persones amb un complex d'inferioritat tan gran que la derrota treu el pitjor que porten a dins. Per això, quan el Madrid perd o empata, la culpa, segons Mourinho, sempre és dels altres: de l'àrbitre, del calendari, dels periodistes, dels entrenadors rivals... Fins i tot del Barça, encara que no s'hi enfronti. I per això, també, en les rodes de premsa que concedeix sempre es parla de tot menys de futbol. I sempre, a més, en clau negativa, sempre en clau de queixa permanent, de menyspreu als rivals o de clara ofensa a la dignitat de les persones. Així va ser com, en hores prèvies al partit contra el Màlaga i referint-se a Manuel Pellegrini, actual entrenador de l'equip andalús i anterior del Madrid, va dir el següent: "Si el Madrid em fa fora, jo no entrenaré el Màlaga. Si el Madrid em fa fora jo aniré a un gran club d'Anglaterra o d'Itàlia. No tinc problemes per tornar a entrenar un altre gran club. No em passarà el mateix". I, tot seguit, quan un periodista va arrufar el nas en sentir-lo queixar-se una vegada més del calendari, el va titllar d'"hipòcrita":

Mourinho: Ets hipòcrita?

Periodista: No.

Mourinho: Aleshores digues la veritat. Penses que són queixes o penses que són veritats?

Periodista: Penso que són queixes.

Mourinho: Penses això? Ets un hipòcrita.

Tanmateix, tant el periodista com els seus companys van continuar asseguts com si allà no hagués passat res. Mourinho acabava d'insultar públicament una persona i ni l'insultat ni el col·lectiu que representava van ser capaços de reaccionar. Sembla increïble, però va ser així. Hom pot pensar que, malgrat tot, Mourinho es va posar en evidència com el gran dèspota que és. I potser sí. Però això ja ho sap tothom. I precisament perquè ho sap tothom, va ser molt lamentable observar que, al final, allò que també es posava en evidència era la baixa autoestima de la classe periodística. Si tots, en suport al company insultat, haguessin abandonat la sala de premsa, no sols s'hauria produït un escàndol molt desagradable per a la directiva del Madrid -la imatge hauria donat la volta a Europa-, sinó que Mourinho hauria tingut la resposta que es mereix. Però si va anar tan lluny va ser perquè ja sabia que no la tindria. Fixem-nos que quan finalment va rectificar, no va ser per disculpar-se sinó per exculpar-se fent creure als presents que havia volgut dir una altra cosa. Ho ha fa contínuament cada cop que es burla d'algú. Per això, una audiència submisa i poruga és el terreny de joc ideal per al dèspota.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat